Ensemble Matheus – El Messies

Temporada 2012-2013 de Palau 100

Dimecres 18 de desembre de 2012

 

Georg Friedrich Händel

– El Messies

 

Sandrine Piau – Soprano

David DQ Lee – Contratenor

Topi Lehtipuu – Tenor

Florian Boesch – Baríton

 

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Josep Vila i Casañas, director)

Ensemble Matheus

 

Jean-Christophe Spinose – Director

 

 

La nit del 10 de gener de 1741 s’estrenava al Teatre Lincoln’s Inn de Londres l’última òpera de Georg Friedrich Händel, Deidamia. Va ser la darrera temtativa del compositor, aleshores ja nacionalitzat britànic, per intentar salvar la seva aposta creativa d’oferir òperes d’estil italià a Londres. Aquesta vegada havia estat una òpera amb elements còmics i amb una orquestració rica i acurada, i no va servir per a res. Només hi va haver tres representacions,i la darrera amb la platea quasi buida. Aquell sonat fracàs va forçar a tancar la temporada recuperant in extremis títols anteriors com Acis & Galatea o Saul. Des dels temps de l’estrena de la pàgina satírica The Beggar’s opera (gener del 1728), obertament en contra de la moda operística italiana, el públic londinenc havia encetat una espiral d’apatia creixent vers aquesta mena d’espectacles clarament representat per Händel a Londres. En els temps de Deidamia, el sector hostil s’havia fet clarament hostil amb la publicació de pamflets ridiculitzant el compositor a la mateixa premsa.

En aquell moment difícil, d’indecisió, de desànim profund, Händel, que a ulls de tothom es mostrava aparentment inactiu, va estar treballant en la composició d’una sèrie de Duetti vocals a l’estil dels que anteriorment havia escrit Agostino Steffani. Duets que van esdevenir la banda sonora personal d’un moment en què és obvi que començava a assumir que el seu futur professional passava per retornar al continent… potser a Alemanya?, fins i tot a Spa (Bèlgica)? Aquella perspectiva de futur semblava l’única cosa que engrescava el compositor.

Una carta de l’escriptor, mecenes i llibretista de Händel, Charles Jennens, datada el mes de juliol de 1741, resulta molt eloqüent: “Händel diu que no farà res el proper hivern, però confio a convèncer-lo perquè posi música a una nova col·lecció de textos sobre les sagrades escriptures que li he preparat, pensant que ho estreni la propera Setmana Santa. Confio que hi posi tot el seu enginy i destresa per tal que l’obra superi totes les anteriors, ja que el tema supera qualsevol altra. Es basa en el Messies!…”

Una influència d’atzars fa que en paral·lel, William Cavendish, representant de la Corona britànica a Irlanda, proposi al compositor la possibilitat de participar en un gran concert benèfic a Dublín a l’entorn de la Setamana Santa de 1742. Händel va acceptar els dos projectes… Jennens i Dublín. En aquesta decisió no hi va ser aliena ni la perspectiva d’un públic nou, ni la participació en una causa caritativa, ni tampoc la possibilitat d’oferir alguns concerts més en paral·lel amb altres obres seves.

La tasca de composició va començar el dia 22 d’agost de 1741. La cronologia és espectacular: el 28 d’agost en va quedar llesta la primera part. El dia 6 de setembre la segona, i el dia 12 de setembre la tercera. Dos dies més per fer-ne una revisió global. El Messies va quedar complet en 24 dies. És evident que Händel es va plantejar aquella feina com a totalment ocasional, molt lluny d’intuir el veritable destí de la més carismàtica de les seves obres, destinada a mantenir-se als escenaris sense interrupció fins als nostres dies. El tractament de l’obra, en bona mesura a causa del text de Jennens, també és diferent de l’habitual dels seus oratoris. Som davant de lúnic que podem definir com a genuïnament sacre… que defuig un fil narratiu, que no hi mostra cap veritable protagonista o protagonistes antagònics i que a més no facilita gens una acció teatral (malgrat que modernament se n’ha fet algunes temptatives). Una obra singular en què el veritable protagonista musical és el cor. Només en un altre dels seus oratoris, Israel a Egipte, Händel dóna una preeminència comparable al cor. Fins i tot en aquesta ocasió trenca el seu costum d’aprofitar fragments de partitures anteriors i el vessant “reciclador” es limita a l’ús d’alguns duets (dels abans esmentats) de manera fragmentària i que converteix en passatges del cor.

L’estrena d’El Messies es va fer el dia 13 d’abril de 1742 a la New Music Hall de Dublín (al Fishamble street, avui inexistent) amb solistes, cor i una orquestració reduïda a la mínima expressió (corda, trompeta, timbales i continu). De cara a les versions posteriors londinenques ampliarà amb oboès, fagots, etc. L’èxit d’aquella interpretació va esdevenir l’espurna de l’apoteosi de Händel amb dues noves interpretacions no previstes a Dublín i… en un grapat de milers més arreu del món fins als nostres dies… de manera ininterrompuda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Va ser un concert que va passar ni amb pena ni amb gloria.

L’interpretació que ens varen oferir va ser mancada de qualsevol emoció per part d’Ensemble Mahteus i el seu director Jean-Christophe Spinosi i que ho va encomanar al Cor de Cambra del Palau i a els quatre solistes.

Es varen dedicar només en fer una interpretació del Messies correcte, amb totes les notes al seu lloc, amb bona afinació, on tots varen quedar en el mateix pla interpretatiu sense gaires emocions, i tot emvoltat d’una musicalitat i expressió del tot supercficials i monotones, sense cap moment brillant (i justament El Messies en té bastants d’aquests moments brillants), cosa que va fer que es convertis en una interpretació aborrida i d’anar fent.

I de tot això va ser una llàstima el que va fer que els solistes que eren d’un bon nivell cantesin amb molta correcció i amb poca comunicació i poca expressió. Va ser en definitiva un Messies completament descafeinat.