Elias String Quartet & Enrique Bagaría a Da Camera

Da Camera 2012-2013

Dijous, 14 de febrer de 2013

 

Franz Joseph Haydn

– Quartet núm. 6

Leos Janácek

– Quartet núm. 2, “Cartes Íntimes”

Antonín Dvorák

– Quintet per a piano i cordes en La major, op. 81, B 155

 

 

El concert va començar amb el Quartet nún. 6 de J.Haydn.

L’Elias String Quartet ens varen mostrar amb aquesta obra del tipus de músics i intèrprets que son. Varen demostrar que son un quartet amb moltes pretencions i amb molt pocs resultats, ja que el seu nivell és tirant a just en tots els seus sentits; tant musicalment com tècnicament. Ja només sortir a l’escenari es va demostrar la seva poca categoria amb la seva indumentària massa d’anar per casa i amb la seva actitud a sobre l’escenari un tant despreocupada i poc elegant.

Les seves interpretacions musicals varen ser de baix nivell per una tècnica justa i que en els passatges difícils no els podien resoldre amb soltura i amb moments bastant desafinats per part dels quatre membres. Es pot dir que lis va gran tocar en una sala com la de Palau de la Música, lis va gran tocar en un cicle com Da Camera, i lis va gran la volada que se lis dona en aquest quartet, cosa bastant incomprensible que es dediquin tants esforços a gent d’aquest poc nivell. Però posseeixen uns mínims com a quartet com es la conjunció entre ells.

 

El Quartet núm. 2, “Cartes Íntimes” de Janácek és dedicat a Kamila Stösslova, amb qui tingué una relació amorosa des del 1917 fins a la seva mort. Ella va ser la inspiradora dels rols principals de tres de les seves òperes: Kàtia Kabànova, La guineu astuta i El cas Makropulos. La composició més directament relacionada amb aquest amor és el Quartet núm. 2 (1928). El mateix Janácek va explicar en una carta a Kalima: “He començat a compondre quelcom bell que contindrà la nostra vida. Ho he anomenat Cartes d’amor. Només un instrument en serà el narrador: la viola d’amore. Allà estaré sols amb tu”. Finalment, Janácek va titular el quartet “Cartes Íntimes” i va canviar la viola d’amore per una viola convencional.

Comença amb un “Andante” de forma rapsòdica en què s’evoca la primera vegada que va veure l’estimada al balneari de Luhacovice. L’inici mostra l’agitació mitjançant els trinats de la viola i decriu els ambients boirosos del balneari. El segon moviment és un “Adagio” bitemàtic, construït amb gran virtuosisme, en Si bemoll menor, tonalitat associada amb Kàtia Kabànova a l’òpera homònima. El tercer s’inicia amb una dolça melodia de caràcter eslau que passa per diferents estats d’ànim, reflex dels del compositor en declarar-se a la seva amant. El “Finale” comença amb una dansa rústica, interrompuda per citacions dels moviments anteriors i de l’òpera Kàtia Kabànova, que deriven al moment més impressionant del final amb tremoli esbojarrats i dissonants.

El quartet de Leos Janácek va ser tocat amb un so brut i d’anar fent, i que es va notar que la formació no té prou so ni prou tècnica per abordar un quartet d’aquestes característiques.

 

El juliol de 1887 Dvorák intentà refer el Quintet amb piano en La major, op. 5, del 1872. En no quedar satisfet, decidí compondre’n un de nou en la mateixa tonalitat, el Quintet per a cordes i piano, op. 81. L’estrena va tenir lloc a Praga el 6 de gener de 1888. L’obra mostra un Dvorák en estar pur, amb un llenguatge, tant brillant i extrovertit, com íntim i pudorós.

Articulat en forma sonata, el violoncel, sobre els arpegis del piano, exposa en l'”Allegro ma non troppo” un primer tema de gran potència lírica. Un segon tema, introduït per la viola, porta l’efusivitat melancòlica de la música tradicional txeca. L'”Andante con moto” és una dumka en forma de rondó en què la tornada és un cant nostàlgic en el registre agut del piano; la viola i el primer violí generen al mateix temps una contramelodia d’un gran refinament harmònic. Sorgeix després un canvi sobtat que dóna lloc a una secció ràpida i enèrgica. El tercer moviment mostra una força extraordinària des del primer tema, ràpid i lleuger, seguit per un segon tema més calmat i un tercer de caràcter eslau, que sembla la paròdia d’un vals. L'”Allegro” final apel·la en el primer tema al ritme de polca que li permet introduir una transformació de la dunka del segon moviment. En el desenvolupament es presenta un fugato, de vegades d’un cert caràcter humorístic. Després de la Recapitulació, l’ambient festiu s’interromp.

En el Quintet de Dvorák varem tenir la sort de la presència del pianista Enrique Bagaría; ja que és un pianista amb un so bonic i curós del piano, amb unes idees molt clares parlant musicalment i que sap per on ha de portar el seu discurs musical.

Va haver una diferència abismal entre el pianista i el quartet, ja que només amb el so del piano i el so del quartet es notava perfectament la diferència de nivell entre Enrique Bagaría i l’Elias Strig Quartet.  Va ser una verdadera llàstima de concert, ja que si haguesin portat un bon quartet de corda amb el pianista podriem haver gaudit d’un bon concert, i no tenir que fer aquestes comparacions de nivells dels intèrprets inevitables.