El Txaikovski més romàntic

Tempora de l’OBC 2011-2012

 

Dissabte 19 de novembre de 2011

 

Samuel Barber: Adagio per a cordes op. 11

Jesús Torres: Libro de los secretos – Obra encàrrec de l’OBC  i de la Fundación Autor. Estrena

Piotr Ílitx Txaikovski: Simfonia núm. 6 en si memor op. 74 “Patètica”

 

Pablo González – Director

 

El famós Adagio per a cordes de Barber és del 1936, i el va crear en realitat com un moviment lent d’un conegut quartet, transformat després en versió per a orquestra  de cordes el 1938. Cap al final dels anys seixanta en va escriure, a més, una versió per a cor, amb el caràcter d’un agnus-dei. Barber desplega en aquesta obra una impressionant mostra de capacitat i inventiva en establir un desenvolupament de frases que van sumant caràcter en un avanç inicialment diatònic, fins a compondre un tot harmònic que evoluciona cap a la culminació expressiva, precedida i succeïda per un exercici amb un marcat cromatisme.

En aquesta ocasió l’OBC juntament amb el seu director titular varen fer una versió molt cuidada en el so de l’orquestra de corda on totes les seccions estaven treballades fins al minim detall amb molt bona musicalitat i a destacar el treball sonor que varen fer els músics de l’orquestra, ja que va sonar una corda molt unificada en tot moment. A més els músics estaven completament implicats en la música i en la interpretació d’aquesta maravellosa partitura de Samuel Barber. Varen saber crear el clima necesari que necesita aquesta partitura creant moments de profunditat sonora expresiva, i a al moment més culminant de la partitura amb tota la força expresiva que requereix.

Desprès de la partitura de Barber és va estrenar la partitura “Libro de los secretos” de Jesús Torres. En aquesta ocasió el programador de l’OBC va estar molt poc coherent i poc encertat per dos motius:

El primer motiu va ser que s’hauria d’haver programat aquesta obra com a primera de la primera part ja que desprès del clima que varen deixar els músics en acabar l’Adagio de Barber aquesta partitura va ser com una bofetada.

El segon motiu va ser la poca qualitat de la partitura, ja que és una música completament monotona en el seu discurs musical desde el principi fins al fina,l al ser tota l’estona quasi el mateix ritme i les mateixes fifures ritmiques i musicals. A més musicalment no val gaire al ser una partitura molt poc interesant i que no aporta res ni musicalment ni sensitivament i amb una total incomprensió de lo que el compositor vol transmetre amb el seu discurs musical.

En la segona part és va interpretar la 6ª simfonia de P.I.Txaikovski.

Txaikovski amb la seva potència melòdica- la passió que va aconseguir transmetre amb la seva música- és una de les característiques de la simfonia, i on la construcció orquestral del compositor és senzillament magistral. Aquesta és la nostra percepció, però en l’ànim torbat de Txaikovski no era igual: la música de la Sisena simfonia li semblava buida, almenys el que n’havia treballat el 1892, i que va desmembrar. Poc després va tornar a la seva desitjada Simfonia programàtica, o Sisena, amb un argument secret que, mentre hi pensava- havia dit- l’havia emocionat fins a les llàgrimes. I, sense revelar-lo, va morir poc després a causa del còlera.

L’interpretació de la simfonia va ser del tot molt ben treballada ja que es va notar que hi havia una bona feina prèvia abans del concert on estaven treballades totes les dinamiques, tots els frasejos, totes les idees musicals, tots els volums amb expresió i força i amb una gran entrega per part de tots els músics que va fer que fesin una interpretació profunda i amb un gran sentit dramàtic amb una gran qualitat sonora.