25 octubre, 2020

El retorn del mestre Zacharias

Temporada de l’OBC 2011-2012

Dissabte 11 de febrer de 2012

 

Wolfgang Amadeus Mozart: Concert per a piano i orquestra núm. 27 en si bemoll major, KV 595

Anton Bruckner: Simfonia núm. 6

 

Christian Zacharias – Director i piano

 

El concert va començar amb l’homenatge que li va fer l’Auditori a la figura d’Antoni Tàpies i que varen voler ressaltar en el seu testimoni humà que mostra humilment com l’Art contribueix a millorar la nostra percepcció de la vida i ens fa més rics en termes d’experiència vital. El dissabte 11 de febrer li varen dedicar el concert amb l’exposició d’una de les seves obres cedida, expressament, per la Fundació Antoni Tàpies.

 

Lluminositat, alegria i reafirmació individual són característiques comunes a les dues obres del programa de concert de l’OBC amb Christian Zacharias. En el cas de Mozart, de tipus vital, humana. En el cas de Bruckner, com a reflex d’un ordre metafísic superior en el qual creia fermament perquè era un home sentidament religiós, un catòlic impregnat d’un profund misticisme, al mateix temps que sentia un gran amor per la naturalesa.

 

El 5 de gener de 1971, Wolfgang Amadeus Mozart acava el Concert per a piano en si bemoll major, el número 27 i últim que va compondre per a un instrument en el qual era un veritable virtuós. Aquest Concert, a més, va servir perquè el geni de Salzburg fes l’última aparició pública com a solista, el 4 de març de 1791.

L’interpretació del concert que va anar a càrrec del pianista-director Christian Zacharias no va mancar precisament de la lluminositat, alegria i comunicació que precisament és el que necesitava la partitura de Mozart, ja que la seva interpretació va ser del tot plana musicalment sense gaires contrastos sonors, sense gaires frasejos musicals i amb un desajustament considerable per part de l’orquestra, ja que en molts moments no anaven junts i es sentien moltes notes fora de lloc entre les seccions de l’orquestra. Zacharias toca correctament però amb una visió pianistica retardada, ja que veu concep la sonoritat d’un piano com si fos un clave o un pianoforte, i això fa que no aprofiti l’instrument que té a les seves mans fent una interpretació del concert aborrida i sense cap discurs musical coherent.

L’obra d’Anton Bruckner composta entre el 24 de setembre de 1879 i el 3 de setembre de 1881, Sisena simfonia en la major, sòlida i massissa, amb el típic contrast entre les frases estrepitoses i els inspirats passatges melòdics. Des del punt de vista estilístic, emparenta més aviat amb les seves antecessores Quarta i Cinquena simfonies, i contrasta molt amb les tres últimes, marcades per notables innovacions en els camps harmònic i instrumental.

A la simfonia de Bruckner va passar una mica com al concert per a piano pero enpitjorat. Va ser una interpretació completament plana musicalment, i en aquest cas encara és més greu ja que tenia una partitura romàntica entre les mans que requereix altres caràcteristiques que les obres del classicisme com son la força orquestral i sonora al ser quatre vegades més densa, molta més força expresiva i voluminosa ja que la música de Bruckner  és romantica cent per cent i que el compositor en la seva època va representar una fita essencial en l’evolució del simfonisme alemany aportant la simfonia al límit mateix de les seves possibilitats, tant pel que fa a les dimensions com a les possibilitats expressives de la música. Per tot això no es pot interpretar Bruckner així com ho va fer Christian Zacharias, sense ànima, sense expresivitat, sense força musical i sonora, en definitiva una versió del tot aborrida amb el seu gest tou i poc clar.