El cant de la terra

Temporada 2011-2012 de l’OBC

Dissabte 2 de juny de 2012

 

Eduard Toldrà: “La rosa als llavis” Sis cançons per a veu i orquestra sobre El poema de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit

Gustav Mahler: “Das Lied von der Erde” (El cant de la terra) sobre poemes de Hans Bethge

 

Elena Copons – Soprano

Donald Litaker – Tenor

Christian Gerhager – Baríton

Pablo González – Director

 

Eduard Toldrà i Soler, violinista, compositor i director d’orquestra català, va escriure també una gran quantitat de música inspirada en textos escrits pels seus contemporanis. Ell mateix va dir que trobava més fàcil escriure si era sota la inspiració dels textos; per això la poesia sempre té un lloc dins la seva música, des de poetes modernistes com Maragall i Alcover fins a escriptors noucentistes com Carner i Josep Maria de Sagarra. Destaquem els cicles de cançons L’ombra del ledoner (amb poemes de Tomàs Garcés) i La rosa als llavis, de Salvat-Papasseit, i així com més de cinquanta cançons.

El 1935 Toldrà va començar a escriure el cicle de sis cançons amatòries “La rosa als llavis” per a soprano i orquestra, un treball que va merèixer el premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya. L’estrena de l’obra es va fer al Palau de la Música Catalana, el 14 de novembre de 1947, una vegada Concepció Badia d’Agustí (Conxita Badia), a qui anava dedicada l’obra, va tornar de l’exili, amb l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per l’autor.

En la part solista varem comptar amb la soprano Elena Copons que va cantar amb una veu ben timbrada i generosa però amb una dicció dubtosa, ja que costava bastant entendre el texte de les cançons de Toldrà.

 

Pel que fa a la centralitat de la veu en la seva obra, Mahler va escriure cinc grans cicles de cançons amb acompanyament orquestral.

El cant de la Terra, el cinquè cicle de cançons, és a simple vista una síntesi única dels dos pols de l’obra de Mahler: la simfonia i el lied. Una gran simfonia cantada de principi a fi per dues veus solistes. Els textos es basen en La flauta xinesa, una antologia de poemes xinesos traduïts i recollits pel jove poeta alemany Hans Bethge que Mahler havia rebut com a regal d’un amic.  L’atmosfera exòtica de les paraules és suggerida per la diversitat de colors instrumentals. L’orquestració que utilitza, amb arpes, mandolina i celesta, l’emparenta amb el món xinès i proporciona a l’obra un delicat so oriental, i que s’estructura en sis cançons. La veu del tenor interpreta en tercer lloc una cançó titulada De la joventut, en què es descriu una bonica escena entre joves amics xinesos en un paisatge idíl·lic que es reflecteix a l’aigua d’un estanyol. La dualitat que va caracteritzar el compositor es defineix i s’equilibra en aquest cicle de forma magistral: fa passar de l’alegria més exaltada a la desolació més absoluta davant els presagis de la mort, assimilada a l’atmosfera romàntica. I és que a El cant de la Terra s’expressa encara una altra dualitat, la de Mahler com a darrer esglaó dins la tradició romàntica alemanya del segle XIX, la línia traçada per Mozart, Beethoven, Schubert i Wagner, al mateix temps que presagi d’alguna cosa que encara havia d’arribar, la música del segle XX. La darrera cançó, titulada El comiat, descriu l’adéu a la vida, però també la promesa de la vida eterna. “Aquest bonic món floreix un altre cop, cada primavera, una vegada i una altre, per sempre”. L’adéu personal de Mahler es barreja amb l’adéu a una tradició musical i a uns valors socials en ple moment de canvi. La doble sensació de voler marxar i de no voler perdre’s res alhora. Per això posa èmfasi en el darrer “per sempre”, com si no volgués deixar escapar la bellesa, en tenir la sensació que tot continuarà fins i tot un cop s’hagi aturat.

El tenor Donald Litaker va cantar amb una veu ferma i robusta, amb una gran seguretat tècnica- vocal i una gran dicció, a més va cantar amb una gran entrega expressiva i musical.

El baríton Christian Gerhaher posseeix una veu d’un tímbre noble i de gran qualitat amb una dicció excelent, amb una musicalitat elegant però amb una expressió una mica distant i freda, ja que no va acabar de concencer en la seva expressió envers el texte, ja que la part del baríton té els moments més dramàtics de la partitura i no va arribar a captar el dramatisme necesari per la partitura al ser massa distant.

Pablo González i l’OBC varen fer una lectura de la partitura correcte i musicalment massa estàtica.