Da Camera – Jean-Guihen Queyras i les sis Suites de violoncel de Bach

Temporada de Da Camera 2012-2013

Divendres, 3 de maig de 2013

 

Johann Sebastian Bach

– Integral de les sis Suites per a violoncel sol, BWV 1007, 1008, 1009, 1010, 1011, 1012

 

Jean-Guihen Queyras – Violoncel

 

 

 

 

 

 

 

Pocs períodes de la vida de Bach varen ser tan feliços a nivell personal i artístic com els anys com a mestre de capella del príncep Leopold d’Anhalt-Köhten (entre el 1717 i el 1723). En aquest moment Bach té 32 anys i, després de ser organista a Weimar, està en el punt àlgid musicalment. L’absència de les obligacions pròpies dels serveis religiosos a la Köhten calvinista li van permetre una disponibilitat de temps i capacitat d’elecció d’obres. D’aquest període són obres tan universals com ara els Concerts de Brandenburg, les Suites franceses, El clave ben temperat, les Sonates i partites per a violí i les Suites per a violoncel.

La presència a Köhten de dos reputats violoncel·listes -Ch. F. Abel i Ch. B. Linigke- va ser crucial per desenvolupar unes obres destinades a aquest instrument com a solista. Al continent ja començava la substitució de la viola de gamba pel violoncel.

Dels quatre manuscrits que es conserven amb les Suites (cap no és de la mà de Bach), el més fiable és el de la còpia d’Anna Magdalena Bach (segona esposa del compositor), datat entre 1720-21. Formalment, aquestes suites són una seqüència de moviments breus de dansa que per primera vegada en la història estan consagrats al violoncel.

Suite núm. 1 en Sol major, BWV 1007:

L’estructura de les sis suites és sempre la mateixa: el Prelude dóna pas a una sèrie de danses ordenades –Allemande, Courante, Sarabande, Menuets, Gavottes, Bourrées i finalment Gigue– amb una certa atribució de nacionalitats a França, Esapanya, Anglaterra i Alemanya. El Preludi d’aquesta , amb els seus acords arpegiats, és el moviment més conegut de tota la sèrie. El Minuet és un dels quatre moviments de tot el cicle que no conté cap acord. Suite núm. 2 en Re menor, BWV 1008:

Només dues de tot el cicle estan escrites en tonalitat menor (la segona en Re menor i la cinquena en Do menor). El Preludi està integrat per dues parts (primera: amb un tema recurrent i la segona: una cadència basada en una escala). El primer Minuet és d’un especial virtuosisme per l’ús d’acords canviants i dobles cordes.

Suite núm. 3 en Do major, BWV 1009:

El Preludi, en el seu desenvolupament, es basa en la descomposició en forma de tema musical de les notes de l’acord bàsic (Do-Mi-Sol). La Gigue conclusiva és un dels temes més frescos del compositor, reflex d’aquesta felicitat a Köhten.

Suite nún. 4 en Mi bemoll major, BWV 1010:

Aquesta és una de les pàgines més exigents del conjunt des del punt de vista tècnic. La tonalitat no és còmoda per al músic i obliga a posicions extenses de la mà esquerra. El Preludi es basa en una successió complexa de corxeres, mentre que la reposada Sarabande obre cada compàs amb un acord.

Suite núm. 5 en Do menor, BWV 1011:

El Preludi en forma d’obertura francesa té dues seccions: lenta (de gran força expressiva) i ràpida (més virtuosa i de caràcter fugat). La impressionant Sarabande és colpidora i íntima. Aquesta suite va ser transcrita pel mateix Bach per a llaüt (BWV 995).

Suite núm. 6 en Re major, BWV 1012:

Aquesta darrera va ser escrita per a un instrument de cinc cordes (violoncello piccolo), tot i que avui s’ha imposat la versió per a un violoncel de quatre cordes. La partitura presenta més passatges virtuosos que les seves germanes majors i podem destacar-hi la insistència en els notes agudes. Amb una tonalitat joiosa (Re major) Bach corona aquest brillant i formidable cicle.

Adormides durant moltes dècades, va ser Pau Casals qui les va dinamitzar en temps moderns per convertir-les avui en pedra de toc del repertori per a violoncel. Resulta molt complicat explicar nous relats sobre aquest univers bachià tan sovintejat. Però Jean-Guihen Queyras, amb el seu Gioffredo Cappa del 1696, ha sabut fer-se un lloc, tot revelant-se com un músic i pensador, i aportant vitalitat, dinamisme i profunditat a aquestes melodies sublims.

 

El concert que ens va oferir Jean-Guihen Queyras de la integral de les sis Suites per a violoncel sol de J.S.Bach va ser extraordinari en tots els seus aspectes.

Extraordinari ja és que un violoncelista abordi les sis Suites en un mateix concert, i això es una cosa molt poc corrent. Per poder interpretar les sis seguides s’han de tenir unes caràcteristiques i capacitats fora de lo comú, i precisament això es el que posseeix el extraordinari violoncelista francès.

Queyras és un violonvelista amb unes facultats fantàstiques en tots els seus sentits: una tècnica impecable, una afinació perfecta, un domini absolut del violoncel on ell i el seu instrument formen una unitat. Una musicalitat de grandissima qualitat, amb inteligència musical i comunicativa, amb una gran generositat expressiva i comunicativa cap el públic. Domina absolutament les dinàmiques que pot treure del seu instrument creant uns contrastos magnífics amb un so de grandissima qualitat i amb una articulació perfecte on s’entenia tot el que tocava. La capacitat que posseeix de poder donar tots els sentits de la música amb uns allegros totalment vitals, amb uns lents amb lirísme i gran sensibilitat i uns moments dramàtics amb profunditat en els moments necesaris en les tonalitats menors.

Va fer una interpretació de les Suites de Bach molt dinàmiques, amb molta frescura, amb una capacitat interpretativa extraordinaria; ja que el concert va anar a més a mida de que anava interpretant les Suites amb un final realment extratosfèric. Queyras toca amb una naturalitat absoluta amb el seu instrument i amb una expressió completament lliure i que fa que sigui un intèrpret que està completament lliure sense cap perjudici i que no es reprimeix de res en el seu directe, ja que expressa tot el que sent en el moment i això li dona una naturalitat i espontanietat molt preuada, i que és molt poc comú trobar aquesta caràcteristica en un intèrpret i aquesta virtud és d’una gran valua.

El Palau de la Música estava amb el seu aforament al complert i desprès de que el violoncelista acabes les sis Suites el Palau seguia ple. Això va ser sorprenent, ja que no es habitual aquest tipus de concert amb un violoncelista sol al mig de la sala principal del Palau amb el seu violoncel i amb les sis Suites de Bach. Ja només quan va sortir Jean-Guihen Queyras a l’escenari abans de començar a tocar ja es va notar el que passaria, ja que el violoncelista irradia una gran presència física amb un gran magnetisme, i això juntament amb la seva interpretació va fer que fos un concert extraordinari i que ell aconseguis l’atenció del públic cap a ell i la música amb profunditat això ja es una cosa extraordinaria, i més amb una obra tant complexa com les sis Suites de Bach i de ser capaç d’arribar a l’interpretació més excelsa i transportadora cap a la musicalitat més pura i sincera que es pugui transmetre, i fent una versió molt personal amb molta personalitat i amb identitat pròpia.

 

Fotos: Antoni Bofill