Concert inagural de la Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte 6 d’octubre de 2012

 

Johannes Brahms:  Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Si bemoll major, op. 83

Blai Soler: Plain-Chant

Dmitri Xostakóvitx: Simfonia núm. 1 en Fa menor, op. 10

 

OBC

Arcadi Volodos – Piano

Pablo González -Director

 

La manera de fer sonar una orquestra fa 130 anys era ben diferent. Un dels autors que van saber treure tot el profit, que la va fer sonar al cent per cent de forma clàssica, va ser Johannes Brahms. Efectivament, fins i tot en un concert en què el paper rellevant és el solista, Brahms treballa l’orquestra de forma genial. El Concert per a piano núm. 2, estrenat l’any 1881, presenta algunes particularitats que el fan diferent dels típics concerts per a solista que s’estilaven a l’època. La principal novetat és que es tracta d’una obra molt més extensa de l’habitual i que, en lloc dels tres moviments ortodoxos, en presenta quatre. L’altra particularitat és la intervenció del violoncel al tercer moviment en un paper que va molt més enllà del simple acompanyament d’un concert. En aquest cas, l’autor demana al violoncel que dialogui de tu a tu amb el piano. Destaquem també que les melodies zíngares que tant estimava l’autor tenen cabuda al darrer moviment de l’obra.

Per interpretar aquest concert de Brahms varem comtar amb el pianista de Sant Petersburg Arcadi Volodos que va tocar amb energia i bon gust pianistic. És un pianista amb un so gran i rodó i amb força fisica, i que va tocar amb ganes i comunicació. L’única cosa que va faltar per part del pianista varen ser matissos musicals tant en els fortes com en els pianos ja que el seu frasseig va ser una mica pla. A destacar notablement pel seu so i la seva musicalitat el solo de violoncel del tercer moviment per part del solista de la seva corda José Mor.

Blai Soler, que descriu així la seva obra: “El repte que em vaig proposar en compondre Plain-Chant va ser desEnvolupar una obra simfònica de factura simple i transparent, tot utilitzant materials més acostats a la idiosincràsia del cant pla que a la de l’escriptura orquestral contemporània. Així, doncs, la peça és menada per un discurs bàsicament melòdic -en alguns punts fins i tot purament monòdic- d’intervals conjunts que prescindeix d’elements secundaris o d’acompanyament i que, de fet, ens podríem gairebé imaginar cantant a capella. D’altra banda, i malgrat els punts que té en comú amb el llenguatge arcaic del cant pla, Plain-Chant en divergeix radicalment en l’aspecte expressiu. Mentre que el cant pla és una música de to serè, que convida al redolliment religiós, la meva peça produeix, ben al contrari, forts contrastos emocionals, fins i tot de ressonàncies romàntiques. En són exemple els nombrosos passatges fortissimo a tutti i els tempestuosos crescendos, al costat de fragments d’una calma profunda. L’estructura general de la peça queda emmarcada per una violenta introducció i una coda de proporcions substancials basada en la insistent repetició d’un únic acord de tres notes, amb la nota la, elevada un quart de to, com a prominent”.

El darrer gran simfonista del segle XX, el darrer amant de l’orquestra com a instrument, va ser Dmitri Xostakóvitx. A més d’òperes, música per a cinema i concerts, és autor de 15 simfonies, la primera de les quals constitueix una petita joia que no s’interpreta gaire sovint. Es tracta d’una obra que Xostakóvitx va acabar quan tenia 19 anys -poc agosarada encara- que li va servir com a treball de graduació al Conservatori de Leningrad (1926), però que ja presenta els trets característics del llenguatge de l’autor: dissonàncies, ritme intens i obsessiu, instrumentació original, tractament cambrístic en algunes seccions, un particular sentit de l’humor i aclucades d’ull a la músuca de varietats.

L’OBC juntament amb el seu director titular Plablo González varen fer una lectura de la simfonia amb bon so i un conjuntament satisfactori de la partitura.