Concert inagural de la Temporada 2013-2014 de l’OBC

Dissabte, 5 d’octubre de 2013

 

Piotr Ilitx Txaikovski

– Romeo & Juliet. Obertura-Fantasia (versió 1880)

Dmitri Xostakóvitx

– Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, op. 107 (1959)

Serguei Prokófiev

– Romeo & Juliet (1935-1936). Selecció

 

Natalia Gutman – violoncel

Pablo González – director

Txaikovski no es va inspirar en Shakespeare per fer una òpera, però sí per compondre tres poemes simfònics: Latempesta, Hamlet i Romeu i Julieta.

Balakirev, impulsor i ideòleg de l’anomenat Grup dels cinc -defensors de la música tradicional russa com a  inspiradora de les noves creacions-, va compondre l’any 1864 música per a la representació d’El rei Lear de Shakespeare i poc després va instar a Txaikovski (que no formava part del grup) a escriure una òpera sobre Romeu i Julieta.

Fent-li cas, Txaikovski va compondre un poema simfònic breu però intens, que relata musicalment l’apassionada i tràgica història d’amor entre dos joves menbres de famílies enfrontades. Va enllestir l’obra en dos mesos i, en acabar-la, la va enviar a Balakirev perquè li’n donés la seva opinió.

Balakirev no va deixar res al tinter i li va fer un bon grapat de suggeriments que Txaikovski va assumir: va reescriure la introducció, va modificar fragments del desenvolupament i de la repetició i, encara, uns anys després, en va modificar el final. Així, la primera versió es va estrenar a Moscou el 1870, la segona a Sant Petersburg el 1872, i la darrera i definitiva (que es la que varem escoltar al concert) a Tbilisi el 1886.

El concert inagural de la Temporada de l’OBC 2013-2014 va resultar fantàstic per varios aspectes:

-El repertori triat amb els Romeo & Juliet de Txaikovski i Prokófiev que son unes partiutres dels compositors d’una gran valua tant per la seva gran qualitat compositiva com per la seva gran escriptura dramaitzada del drama-amoros de Shakespeare.

-El concert de violoncel de Xostakótx amb la presencia de la excepcional violoncelista Natalia Gutman.

El concert va començar amb la profunda Obertur-Fantasia Romeo & Juliet de Txaikovski que l’OBC juntament amb el seu director titular Pablo González varen abordar amb expressivitat, musicalitat amb un bon treball lineal i amb rigor. El nivell de l’orquestra ve ser fantàstic amb una corda molt timbrada i brillant, amb uns pasatges dificils de la corda amb unitat sonora conjunta i precisa, i el vent va estar impecable amb una sonoritat rodona i equilibrada.

Malgrat que es va passar la vida fent equilibris amb el seu llenguatge musical per no ser censurat pels camarades dirigents, Xostakóvitx va aconseguir un estil molt personal que es basa en tres puntals: la tradició (no solament el respecte als clàssics, sinó el domini absolut de le tècnica i de la forma), la modernitat (sense arribar a adoptar tècniques serials, va innovar en diferents aspectes de l’harmonia, del ritme i del timbre) i la música d’arrel popular. El rígid control imposat per Lenin i Stalin el va obligar a escriure una música per al poble, però carregada de segones lectures entre línies. Com ell mateix deia: “Qui sàpiga escoltar, entendrà”. Aquests equilibris de vegades li van valer la condemna per part del poder, i altres, les més altes condecoracions. Aquesta llibertat encadenada defineix la vida i l’obra d’un dels autors més importants del segle XX.

Després de la mort de Stalin (el mateix dia que la de Prokófiev, l’any 1953), el control sobre els compositors es va alleugerir i Xostakóvitx ho va aprofitar per desenvolupar una escriptura més lliure i amb trets més avantguardistes, combinats sempre amb recursos manllevats del folklore rus. En aquest nou context s’emmarca la composició del Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, fruit de l’admiració pel viurtosisme del violoncel·lista Mstislav Rostropòvitx, a qui, uns anys més tard, també va dedicar el Concert núm. 2 (1966). El Concert núm. 1 es va estrenar el 4 d’octubre de 1959. Els tres moviments es presenten encadenats, en forma d’estructura cíclica (el tema del primer moviment torna a aparèixer al darrer), i el tractament de l’instrument solista és clarament virtuosístic. La dificultat tècnica que comporta fa que aquesta obra sigui molt atractiva per als violoncel·listes i tot un repte a l’escenari.

Natalia Gutman només começar les primeres notes del concert per a violoncel de Xostakóvitx que son iniciats pel violocel sol ens varen deixar bocabadats. Gutman es una gran violoncelista amb una llarga trajectoria internacional i que ha sigut i és una referència en les seves interpretcions per a molts violoncel·listes, i sobre tot amb aquest concert de Xostakóvitx.

El seu so es completament personal i caracteristic, i la seva manera de tocar amb força i maduresa musical. Produeix un so completament net i clar amb un gran so, uns aguts penetrants i brillants i uns greus profunds i plens. El seu discurs musical es molt interssant i completament endinsat en la seva persona. El violoncel i ella son una unió, i això fa que tingui una menera de tocar completament natural amb una tècnica impecable i que li permet tenir un domini de l’instrument absolut. L’interpretació del concert va ser impressionant amb una força fantàstica i un espectacular domini del virtuosime tècnic que posseeix la partitura.

L’OBC amb Pablo González varen introduir-se a la perfecció amb la solista, i ha destacar l’interveció del trompa solista de l’orquestra en la seva part de la partitura on va tocar espectacularment en el seu dialeg també solista en l’obra.

Quan va esclatar la Revolució Russa, Prokófiev va marxar del país i no hi va tornar fins divuit anys després, quan va esdevenir un dels compositors oficials del règim, amb tot el que això comportava: moments d’enaltiment màxim, homenatges i condecoracions complementats amb crítiques ferotges per un llenguatge musical considerat contrari al règim, prohibició de la interpretació d’algunes de les seves obres i persecució polocial dels seus familiars. Entre uns moments i altres, Prokófiev va continuar component, però el seu llenguatge es va fer més clàssic, més tonal i cada cop més folklorista.

La música per al ballet Romeu i Julieta va ser la primera que va compondre després del retorn a Russia (1936), però per diversos problemes en el muntatge escènic, el ballet no es va estrenar fins al desembre del 1938. Entretant, Prokófiev va aprofitar el material musical per fer dues suites, cadascuna composta per diferents números del ballet. Més tard, el 1944, encara en va fer una tercera suite. Avui dia, però, és molt habitual que els directors d’orquestra no interpretin cap d’aquestes suites, sinó que en seleccionin diferents números per fer una nova tria personalitzada. L’estrena del ballet va coincidir amb l’estrena als cinemes de la pel·lícula Aleksandr Nevskij, del director Eisenstein, que també incloïa música de Prokófiev, de moda en aquella època. Amb Romeu i Julieta, Prokófiev va signar la seva obra més ambiciosa fins llavors, i l’èxit va ser aclaparador: desenes de números d’aire folklòric es combinen amb altres de més introspectius, leitmotivs, ritmes violents, escenes descriptives i, sobretot, una música de lirisme desbordant.

A la segona part es va interpretar la espectacular i fantàstica partitura de Prokófiev. L’interpretació que ens varen oferir va ser d’alt nivell.

Estava molt ben treballat el plantejament del seu director, amb una expressivitat càlida i amb una gran força dramàtica. Els contrastos entre el lirisme i el dramatisme eren presents en tot moment, cosa molt necesaria en aquesta partitura, i varen aconseguir moments de gran força expressiva i de gran comunicació musical. En tot moment l’orquestra va estar al cent per cent amb un so de qualitat, amb una corda compacte amb un so brillant completament unificada, i amb un vent espectacular juntament amb la percusió.

Va ser un gran concert inagural amb molta qualitat artística.