Concert de Nadal de l’OBC

Temporada 2011-2012 de l’OBC

Dissabte 17 de desembre de 2011

 

Erik Satie: Gymnopédie núm. 3, orquestració de Claude Debussy

Frédéric Chopin: Concert per a piano i orquestra núm. 2 en fa menor op. 21

Erik Satie: Gymnopédie núm. 1, orquestració de Claude Debussy

Piotr Ílitix Txaikovski: El Trencanous op. 71. Segon acte

 

Nikolai Demidenko – Piano

Kirill Karabits – Director

 

Precursor del minimalisme, el seralisme, l’impressionisme i la música repetitiva, Satie va compondre tres brevíssimes i etèries joies per a piano el nom de les quals feia referència directa a les danses dels joves espartans, nus sota el sol del Peloponès a l’antiga Grècia. Escrites a partir de la lectura de Salambó, de Flaubert, a través d’aquestes atípiques i desafiadores partitures, sovint considerades precursores de les sonoritats ambient, on Erik Satie va explorar un nou angle, una nova manera d’acostar-se a la música.

El concert va començar la primera part i la segona amb les Gymnopédie 3 i 1 i que el directtor les va enllaçar directament amb la partitura següent sene cap pausa enganxant una partitura amb l’altre, la qual cosa es va fer de lo més extrany i del tot incomprensible, ja que unes partitures amb unes altres no tenien res a veure i a més fer una cosa així no té cap sentit…

El melòdic i roamàntic Concert per a piano i orquestra núm. 2 en fa menor op. 21 de Frédéric Chopin encara que catalogat en segon lloc, perquè es va publicar més tard ,  és en realitat el primer dels dos únics concerts que va escriure Chopin, i per tant anterior al Concert núm. 1. Dedicat a la contessa Delfina Potocka, va ser estrenat pel seu propi autor el 17 de març de 1830 al Teatre Nacional de Varsòvia. Chopin va escriure aquesta obra sota l’influx de la seva passió juvenil per una estudiant de cant del Conservatori de Varasòvia, a qui va dedicar el segon moviment de la partitura amb una atmosfera poètica i emotiva que constitueix un preludi inequívoc dels seus futurs Nocturns i que el compositor ho va expressar en una carta amb aquestes paraules “Potser desafortunadament, tinc el meu propi ideal, al qual serveixo en silenci des de fa mig any, amb el qual somio i en record del qual he compost l’Adagio del meu nou concert”.

El concert per a piano va estar executat a la part solista pel pianista Nikolai Demidenko el qual el va interpretat amb molta correcció i elegancia, però amb l’agravant de no passar de la simple correcció, ja que Demidenko és un pianista que posa totes les notes al seu lloc amb delicadesa però amb molt poc interes tant musical com interpretatiu, va ser en definitiva una mica massa discret.

Txaikovski va compondre el Trencanous per encàrrec del director dels Ballets Imperials, a partir d’una adaptació d’Alexandre Dumas del conte “El trencanous i el rei dels ratolins” d’Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. Amb coreografia atribuïda a Marius Petipa, el ballet va pujar a escena per primera vegada al Teatre Mariinski de Sant Petersburg el 6 de desmbre de 1892, només onze mesos abans que morís el seu autor. La història ha fet del Trencanous un dels ballets més populars del repertori clàssic i, sens dubte, el més interpretat en aquestes dates, tant en la versió escènica com en la més coneguda encara lectura orquestral, presentada sota la forma d’una suite de concert estrenada amb un gran èxit uns mesos abans que el mateix ballet i que té com a base les pintoresques “danses tradicionals” del segon acte.

El director Kirill Karabits juntament amb l’OBC ens varen oferir una versió del Trencanous de Txaikovski principalment energica i fresca, però a remarcar que el director va abusar massa dels tempos al fer-los gaire bé tots massa ràpids tenin en conte que és música per Ballet on hi han uns ballarins que l’han d’executar i amb els tempos que ens va oferir Karabits és imposible que uns ballarins duguin a terme les coreografies per les quals esta pensada la música de Txaikovski, i això es una cosa que mai s’ha d’oblidar quan interpretes una partitura en la seva base per la qual a sigut escrita encara que el director cregui que aixì sonara més brillant. Es igual si s’interpreta en versió concert o escenificada ja que sempre s’ha d’interpretar la música amb coherència i sentit comú.