Cicle Liceu al Palau

Cicle Liceu al Palau

Dijous 10 de gener de 2013

 

Robert Gerhard

– Albada, interludi i dansa

Richard Strauss

– Vier letzte Lieder (Quatre últims Lieder)

Johannes Brahms

– Simfonia nún. 4 en Mi menor op. 98

 

Anne Schwanewilns – Soprano

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Josep Pons – Director

 

Albada, interludi i dansa va sorgir el 1937 d’un encàrrec de la BBC, una premonició de la feina que va desemvolupar Gerhard per l’emissora britànica un cop es va exiliar al Regne Unit a causa del triomf feixista a la Guerra Civil. L’impuls rítmic dels dos moviments extrems i el pes dels instruments de vent evoca el so de la cobla i aires populars catalans sense que Gerhard en faci cap citació, mentre que l’interludi central és un nocturn de concentrada expressivitat.

La partitura va ser tocada amb pulcritud i un so amb molta cura.

Strauss estimava la veu de soprano, i per a ella va escriure algunes de les millors obres, i les cançons més memorables potser son els Quatre últims Lieder. En la seva estrena va cantar la soprano wagneriana Kirsten Flagstad en el Royal Albert Hall de Londres el 22 de maig del 1950 amb Wihelm Furtwängler com a director. Strauss primer les va composar per a piano i soprano, i posteriorment va fer la versió per a orquestra. La bellesa de l’orquestració és una font constant d’admiració, inclús quan escribia per a piano Strauss pensava amb l’orquestra, de manera que hi ha un transició natural de la partitura pianística a l’orquestral. En l’interpretació d’aquests lieder, la cantant i l’orquestra tenen la mateixa importancia.

La soprano Anne Schwanewilms va fer una interpretació dels quatre últims Lieder amb una veu de bell tímbre, amb uns aguts generosos i una veu mitja una mica superficial, i tot plegat amb bon gust musical. Josep Pons va estar en tot moment pendent de la veu de la soprano, ja que en cap moment l’orquestra va sobrepassar el volum de la cantant i va intercalar els dialegs entre l’orquestra i la veu amb molta elegància.

Brahms va esperar fins als 43 anys per donar al món la seva Primera Simfonia, seguida immediatament per la Segona. De forma similar, la Quarta va sorgir poc després de la seva antecessora, tot culminant un dels corpus més compactes i magistrals de tota la literatura orquestral. Brahms en la seva simfonia aconsegueix la simbiosi perfecta entre la més apassionada expressivitat i el rigor formal del barroc alemany que tant l’apassionava. La tràgica  turbulència del primer moviment, la calidesa elegíaca del segon i l’exultant vigor del tercer condueixen de forma irremissible a un final construït a partir d’un tema extret de la Cantata BWV 150 de Bach. Enunciant pel metall, el tema és sotmès a 30 variacions en un flux irresistible que inclou oasis com l’enigmatic solo de flauta, abans d’una coda enèrgica i tallant.

 

En la Simfonia de Brahms tant l’orquestra com Josep Pons varen evocar totes les seves possibilitats, on Pons va fer una interpretació amb musicalitat, força i expressivitat, i tots els músics de l’Orquestra del Liceu es varen entregar a la música i a les indicacions del seu director titular.