András Schiff a Palau 100

Cicle de Palau 100  2012-2013

Divendres, 22 de març de 2013

 

Ludwig van Beethoven

– Sonata núm. 19, en Sol menor, op. 49 núm. 1

– Sonata núm. 20, en Sol major, op. 49 núm. 2

– Sonata núm. 11, en Si bemoll major, op. 22

– Sonata núm. 12, en La bemoll major, op. 26

– Sonata núm. 13, en Mi bemoll major, op. 27 núm. 1, “Quasi una Fantasia”

– Sonata núm. 14, en Do major diesi menor, op. 27 núm. 2

– Sonata núm. 15, en Re major, op. 28, “Pastorale”

 

András Schiff – Piano

 

La integral de les Sonates de Beethoven representa un repte inigualable per a qualsevol pianista. Tanmateix, András Schiff, molt apreciat per les seves interpretacions d’autors com Mozart i Schubert, les havia exclòs del seu repertori durant dècades, fins al moment d’enregistrar-les per primera vegada, entre el 2004 i el 2007, per a la discogràfica ECM.

El conjunt de la seva interpretació, tal com ell mateix va destacar, pretén evidenciar l’evolució protagonitzada pel llenguatge compositiu de Beethoven amb els anys i l’aparició progessiva de nous referents estètics: una recerca especialment evident en les obres en programa del concert, escrites en la seva majoria entre el 1800 i el 1801, quan Beethoven, amb trenta anys, intentava afermar les fites sovint incertes que anava assolint la seva carrera.

El concert va començar amb les dues Sonates “fàcils”, op. 49, publicades el 1805 però escrites uns anys abans: pàgines que, desmarcant-se del virtuosisme experimental d’altres sonates, es concentren en els petits matisos. El tènue patetisme de la primera es compensa amb una segona sonata brillant, i en tots dos casos l’autor recorre a aquells models cambrístrics que tant aprecia András Schiff.

 

 

Fotos del concert:

Antoni Bofill

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Extrovertida i teatral és, en canvi, la Sonata op. 22, obra de grans dimensions carregada de referències a l’òpera italiana (especialment en el gran “Adagio con molta espressione”, que Schiff acostuma a abordar amb un cantable d’intensitat inusitada) i al pianisme experimental que havia estat el trampolí de la carrera pública del jove Beethoven, profundament influït pel món de Clementi.

La Sonata op. 26 té una estructura insòlita: primer un tema amb variacions dominant pel lirisme i la delicada ornamentació de la melodia inicial; a continuació un “Scherzo” amb una tal varietat d’articulacions i registres que crea un ambient subtilment canviant; després una “Marxa fúnebre” seguida d’un moto perpetu enigmàtic i evanescent.

El títol de Sonates Quasi una Fantasia anuncia les originals solucions formals de les dues obres següents. El rigor constructiu i el gust pel contrast es combinen en l’opus 27 núm. 1: veiem succeir-s’hi l’intimisme quartetístic del tema inicial, la brusquedat de l’episodi intermedi, el misteri de l’scherzo, i el noble lirisme del moviment lent que desemboca en l’Allegro conclusiu, rematat, al seu torn, per una breu coda carregada de canvis de tempo i de caràcter.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El programa es va tancar amb la Sonata coneguda com a “Pastoral”, un altre títol arbitrari però coherent, especialment per les referències bucòliques de l’últim moviment. Schiff ens oferiex una interpretació d’aquesta peça especialment serena, atenta als continus canvis de color i als molts detalls d’articulació. Un comiat excel·lent per a un concert que ens va apropar a un dels grans moments de la història de la cultura.

 

L’interpretació que ens va fer András Schiff d’aquestes sonates de Beethoven varen estar tocades amb molta professionalitat.

Schiff és un pianista amb una tècnica impecable: un so del teclat molt treballat i amb molta qualitat, amb una articulació clara i precisa, amb un coneixement i control del teclat absolut.

La seva interpretació musical va ser intel·ligent en el seu sentit global de les partitures, amb un fraseig delicat i musical. En tot moment va estar entregat a la música al cent per cent fent una interpretació de les sonates de Beethoven coherents i equilibrades.