Alisa Weilerstein i Inon Barnatan al Cicle Cambra-Auditori

Temporada de Cambra a l’Auditori  2012-2013

Dimecres, 23 de gener de 2013

 

Franz Schubert

– Sonata en La menor per a Arpeggione i piano, D. 821 (1824)

Ludwig van Beethoven

– Sonata per a violoncel i piano núm. 5 en Re major, op. 102 núm. 2 (1815)

Serguei Rakhmàninov

– Sonata per a violoncel i piano en Sol menor, op. 19 (1901)

 

Alisa Weilerstein – Violoncel

Inon Barnatan – Piano

Al novembre de 1824, Franz Schubert escriu la Sonata per a piano i arpeggione en La menor per a Vinzenz Schuster, virtuós d’aquest efímer instrument “l’arpeggione”  a mig camí entre la guitarra i el violoncel. En l’obra, Schubert situa l’arpeggione en primer terme, alhora que juga amb l’estructura tipus de la sonata. En el primer inverteix l’ordre dels temes, presentant el líric a l’inici i l’enèrgic a continuació. El segon moviment està organitzat en tres seccions: un inici cantabile i lluminós, guiat pel violoncel; una part central estàtica en l’acompanyament i fosca pel canvi al mode menor; i l’esperada reexposició cadencial. L’Allegretto final juga amb les expectatives del clàssic rondó. Dues seccions contrastades donen pas a un episodi central que Schubert expandeix més de l’esperat, fins al punt que arriba a fagocitar la reexposició de la secció, la qual només apareixerà com a coda per a un final pausat i serè.

Alisa Weilerstein i Inon Barnatan varen comançar el concert amb la deliciosa Sonata per arpeggione de F.Schubert.

Ja de bon començament l’interpretació va ser d’altíssim nivell en tots els seus nivells: una musicalitat inteligent, madura i amb profunditat en el seu concepte. Varen interpretar un Schubert ple de preciosisme sonor i musical, amb sentit musical i amb un fraseig amb coherència musical.

Son dos músics que es compenetren al la perfecció i que toquen d’una manera que ells dos es transformen en un sol vehicle per transmetre la música amb tot el seu esplendor.

Alisa Weilerstein és una violoncelista amb un talent sense límits i que posseeix una musicalitat i una tècnica del seu intrument fora de lo normal. Ella amb el seu violoncel arriba a transmetre tots els sentiments, la musicalitat, l’expressió i el sentit de la música d’una manera natural i que traspassa la simple interpretació i va més enllà fent la música seva i que també sigui teva al escoltar-la. A nivell tècnic-instrumental domina l’instrument d’una manera al·lucinant on per ella tocar el violoncel és la seva manera d’expressió amb absoluta naturalitat, i on l’instrument li facilita les coses per poder expressar tot el que sent a través de la música. Podiem dir que ella i el violoncel son una unitat i que la seva manera de tocar et deixa completament fascinat.

Inon Barnatan és un pianista amb un domini absolut del teclat i de la música. És un músic que s’entrega completament a la música en la seva expressivitat i en el sentit de la musica, i a més és un gran music de cambra la qual cosa fa que gràcies amb ell la música de cambra avanci cap un altre nivell musical molt més creatiu i comunicatiu.

 

 

 

 

 

 

 

 

El 1815 és per a Beethoven un any d’inquietuds i preocupacions motivades pels problemes de salut del seu germà i pel sentiment de soletat en què s’instal·là. És també el moment en què recupera l’amistat amb la comtessa Maria Erdödy, a qui dedicarà les seves dues últimes sonates per a piano i violoncel. D’aquestes obres se’n farà ressò la crítica de l’Allgemeine Musikalischen Zeitung: “Pertanyen al gust més desacostumat i més extrany. No ens han complagut”. Beethoven, amb un gran domini de la combinació entre piano i cordes, es permet altes dosis d’experimantació. El primer moviment de la Sonata per a piano i violoncel núm. 5 combina, com és habitual, dos gestos melòdics contrastats quant a caràcter, que Beethoven enllaça en un discurs continu. La reexposició introdueix una textura fugada, un avanç del que vindrà. L’Adagio es presenta amb aire coral en el seu inici, accelera el pols rítmic en la part central i acaba retornant a la idea inicial, però ja sense la pausa original. L’Allegro final proposa un fugat a quatre veus en què Beethoven dóna plena independència a cadascuna de les línies melòdiques.

La sonata de Beethoven que ens varen interpretar va estar plena de passió musical, de musicalitat expressiva, d’intel·ligència interpretativa en la seva manera de plantejar-se la música i el per qué de de les seves conclusions musicals. Varen fer un Beethoven amb molt de caràcter i genialitat interpretativa per la moderna i complexa partitura.

L’any 1901 Serguei Rakhmàninov conclou la composició d’una de les seves obres més celebrades, el Concert per a piano i orquestra núm. 2. El mateix any escriu la Sonata per a piano i violoncel en Mi menor, op. 19. No és aventurat, doncs, afirmar que la sonata es veu marcada per l’influx del concert. Aquest fet es pot apreciar en la concepció orquestral de l’obra, l’ús del piano com a solista i els contorns dels temes. La sonata de Rakhmàninov s’estructura a partir de la idea de contraposició d’oposats. El primer moviment és una forma sonata amb dues seccions temàtiques contrastades que, en la seva reexposició, prenen un sentit conclusiu. El segon moviment presenta tres blocs: el primer amb dos gestos, un d’enèrgic i l’altre líric; el segon basat en una melodia del violoncel; el tercer com a reexposició. El tercer moviment està traçat amb un sol gest i es basa en un lirisme d’àmplies línies conduïdes pel violoncel. El finale contraposa gestos rítmics i lírics en una forma tripartita.

En la sonata de Rakhmàninov l’interpretació ja va ser una cosa espectacular, ja que aquesta partitura esta plena de romanticisme, expressivitat, emoció, d’escriptura complexa, qualitat musical i sonora i que els dos interprets varen estar realment espectaculars en la seva interpretació, i on ens varen fer vivrar a tots els assistents a la sala per la seva interpretació profunda plena de matisos i sonoritats coloristes, plena d’expressió i comunicació. Va ser realment una meravellosa interpretació i que realment la manera que tenen de tocar t’entra endins i et toca la fibra sensible.