Alexandre Tharaud & Quartet Casals

Temporada de l’Auditori 2012-2013

Dimarts, 14 de maig de 2013

 

François Couperin

– Passacaille (8e ordre)

– Les Ombres errantes (25e ordre)

– Bruit de guerre (extret de La Triomphante, 10e ordre)

– Le Carillon de Cithére (14e ordre)

– Le Tic-Toc-Choc ou Les Maillotins (18e ordre)

Domenico Scarlatti

– Sonates per a clavecí K132, K29, K380, K3, K514, K481, K141

Alexandre Tharaud – Piano

 

Cesar Franck

– Quintet per a piano en F menor

 

Alexandre Tharaud

Quartet Casals

 

 

 

 

Els quatre llibres de peces per a clavecí de François Couperin es divideixen en vint-i-set ordres, cadascun dels quals expandeix el concepte de suite de danses mitjançant la inclusió de peces de caràcter. La Pasacaille és una de les seves pàgines més dramàtiques, amb una tornada obsessiva que dóna entrada a vuit estrofes contrastades. Bruit de guerre forma part d’una petita narració anomenada La Triomphante que representa una guerra. Le Carillon de Cythère pertany a un ordre basat en imatges d’ocells que explora el registre agut del clavecí. A Le Tic-Toc-Choc ou Les Maillotins, Couperin embolcalla un cant al registre central amb l’arpegiat continu als aguts. Les ombres errantes és una peça amb molta densitat de veus que sembla amargar un secret misteriós dins seu, potser l’ombra de la veu central que poc a poc es va revelant.

Domenico Scarlatti va compondre més de cic-centes sonates per a clavecí, la major part composicions breus en un sol moviment i amb forma bipartida. La música de Scarlatti, clara tant pel que fa a la construcció com a l’escriptura, amaga una gran abundància d’idees rítmiques i temàtiques, i molta varietat de color generat per contrast tonal i amb recursos orquestrals aplicats al teclat. Les sonates de Scarlatti tenen una presència inevitable els estudis de piano, en què s’utilitzen com a treball tècnic obligat per l’elevada exigència tècnica que mostren. El mateix Scarlatti així ho anuncia al prefaci del primer volum de sonates: “En aquestes composicions no espereu cap aprenentatge profund, sinó més aviat un enginyós joc amb l’art per apropar-vos al mestratge del clavecí”.

Alexandre Tharaud va començar amb les coloristes partiutres de François Couperin amb total precisió i musicalitat fent una versió de les partitures molt preciosista i plena de matisos musicals amb un exquisit fraseig ornamental.

Seguidament va tocar les sonates de Domenico Scarlatti amb una tècnica admirable en les seves agilitats i articulacions i la seva capacitat per adaptar la música de clavecí al piano amb tanta coherència i qualitat.

A la segona part es va incorporar el Quartet Casals amb Alexandre Tharaud on varen interpretar el Quintet amb piano de Cesar Franck.

Un dels mèrits principals que s’atorga a Franck és l’ús del mètode compositiu cíclic, pel qual les seves obres queden lligades mitjançant una sèrie de relacions autoreferencials, aquest és el cas del quintet. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’obra, dividida en tres moviments, és font de continus contrastos, tal com ens anuncia la introducció Molto moderato, en la qual cordes i piano intercalen seccions d’angoixa i serenor. El primer moviment, un Allegro que fluctua entre l’explosió més arravatada i una serenitat quasi religiosa, dóna pas al Lento con molto sentimento, en el qual la pau representada per la textura de melodia acompanyada només es veu alterada per moments de creixement dinàmic. L’Allegro final ens retorna a l’estat d’intranquil·litat inicial, expressat amb un veloç moviment d’acompanyament que Franck alterna amb passatges més calmats.

La conjunció del Quartet amb el pianista va resultar fantàstic, ja que es varen cohesionar a la perfecció. Ens varen oferir una versió del Quintet de Franck amb passió musical, amb força expressiva, amb profunditat musical, amb un altísim nivell tant musical com tècnic.

Aquesta encertada cohesió entre el Quartet Casals i Alexandre Tharaud ens varen fer gaudir d’una interpretació plena de contrsatos sonors, amb riquesa musical i amb unes textures molt interessants que li varen otorgar a la partitura de Cesar Franck amb una musicalitat profunda amb tot el dramatísme i tot el lirísme que posseeix la partitura.