Lars Vogt a PALAU 100

PALAU 100  2011-2012

 

Divendres 2 de desembre de 2011

 

Arnold Schönberg: Sis petites peces per a piano op. 19

Franz Schubert: Sonata en Sol major D. 894 “Fantasia”

Johannes Brahms: 3 Intermezzi op. 117 – Variacions sobre un tema de Paganini

 

Lars Vogt – Piano

 

SCÖNBERG

La música pianística no té un rol dominant en la producció d’Arnold Schönberg, si bé, com remarcà René Leibowitz, apareix en moments crucials de la seva evolució. En aquest cas, les Sis petites per a piano representen una reacció puntual contra la hipertròfia de la forma i l’ús massiu dels mitjans orquestrals que el compositor havia conreat en obres anteriors de filiació tardoromàntica. En efecte, aquest cicle pianístic es proposa de concentrar un màxim d’esdeveniments musicals contrastants en un mínim de temps (la peça més curta té nou compassos i la més llarga divuit). Aquest estil aforístic constitueix també una mostra de atematisme en el seu estat més pur, només possible dintre d’unes dimensions extremadament reduïdes.

 

SCHUBERT

La ciutat de Viena és el nexe que uneix Arnold Shönberg i Franz Schubert. La sonata “Fantasia” de Schubert és una obra d’absoluta maduresa, composta l’octubre de 1826 i publicada l’abril següent en forma de quatre peces soltes (Fantasia, Andante, Menuetto i Allegretto), un títol aleshores més comercial que la denominació de Sonata del manuscrit autògraf. En qualsevol cas, el sobrenom “Fantasia” es justifica pel tempo reposat i el contingut poètic insòlit, líric i contemplatiu, del “Molto moderato e cantabile” inicial.

 

BRAHMS

Claude Rostand va definir els Intermezzi de l’opus 117 de Brahms com “tres paisatges de tardor que resten en les mitges i el clarobscur tan cars al Brahms de la vellesa”. El primer, dolçament resignat, s’inspira en una antiga canço de bressol escocesa; el segon és una elegia plena de noblesa i elegància, d’una gràcia fugitiva per la seva escriptura pianística en arpegis entrellaçats que dibuixen un breu disseny melòdic, seguit del seu eco en una altra veu; i el tercer aporta tonalitats nebuloses: els dos episodis extrems contrasten amb una secció central agitada, inquieta i plena de ritmes sincopats.

Les Variacions sobre un tema de Paganini op. 35, deixen de banda el sòlid temperament hanseàtic de Brahms, arrelat a l’Alemanya del Nord, per recordar-nos una cara complementària de la seva personalitat. Subtitulades com a Estudis per al piano, cada variació explora un problema tècnic particular i mostra un aspecte inèdit de l’escriptura pianística del compositor, que ha sabut retrobar el virtuosisme diabòlic del darrer dels 25 capricis de Paganini, tot acumulant les dificultats que en fan una de les obres més difícils del repertori pianístic de tots els temps.

 

El pianista Lars Vogt es un interpret curios en la seva essència, ja que a primeres pot semblar un pianista amb moltes qualitats tant musicals com tècniques, i a mida que va avançant el recital et va decepcionant poc a poc.

Quan llegeixes el seu currículum tant brillant penses que com pot ser que hagi fet tot això ja que en directe resulta ser un pianista amb moltes mancaces tècniques, ja que anava molt just tècnicament per abordar el repertori en el que estava immers. Si que toca totes les notes que hi ha a la partitura, però amb una mica de dificultat i amb un resultat final molt fluix.

Musicalment tampoc aporta gaire, ja que és bastant inexpressiu i tot el que toca o toca igual i amb el mateix volum sonor menys en algun forte. La seva articulació en el teclat a moments és molt confusa ja que no s’acaben d’entendre bé les notes i sona bastant barrejat tot plegat.

On es va notar més les seves dificultats va ser en la partitura de Brahms “Variacions sobre un tema de Paganini” al fer una interpretació molt superficial i sense domini del teclat.

Al fer una relexió sobre el tema es poden treure dos conclusions: Una es que potser aquesta es la seva manera de tocar en la que ell a obtat a tocar amb un so i una tècnica completament superficial i on tingui que fer el mínim esforç alhora de tocar, on ni tansols calgui plantejar-se una interpretació profunda musical de les partitures que interpreta, ja que ho toca tot igual i de la mateixa manera amb uns tempos gairebé iguals per a tot i on no hi ha cap interès musical ni pianístic, i ell així va fent concerts sense tenir que trencar-se les banyes per fer res. I la segona conclusió potser que ell a arribat a tocar més o menys bé i ara passa un periode de baixa forma i no dona més de si mateix… aquí es queda el tema ja que no em puc explicar gaire el renom d’aquest intèrpret i com a arribat a fer el que posa el currículum desprès de sentir-lo tocar al Palau.