Entrevista a Luís Rodríguez Salvà

El Binari – Com et vas iniciar en el món de la música?

Lluís Rodríguez Salvà – De fet no va ser per tradició familiar, ja que a casa meva ningú es dedica a la música ni a res relacionat, o sigui que va ser per inspiració divina! Ja que de petit sempre demanava regals relacionats amb la música i sobretot instruments de joguina, i els anava distribuint entre aniversaris, nadal etc…

E.B – A quina edat vas començar a demanar els instruments de joguina?

Ll.R.S – De molt petit cap els 4-5 anys i desprès en varen apuntar a música als 8 anys, ja que els meus pares varen pensar finalment que fes música seriosament si tant m’agradava, ja que en el meu ambient familiar ni s’escoltava música, ni s’anava a concerts ni res semblant. Es pot dir que la música no va tocar la porta en cap moment. Jo crec que en algun moment va ser un clik intern que s’en va despertar amb el so, amb els instruments i amb els diferents colors i jo anava fent soroll amb tot, com amb un pal i un got tocant les parets…, en definitiva amb qualsevol cosa.

E.B – I definitivament perquè vas elegir el piano?

Ll.R.S – Vaig començar amb solfeig i anava amb un professor particular a casa seva amb altres nens. El primer dia de classe ens va dir que havia una norma que era; “el meu piano no el pot tocar ningú que no sigui jo”, i això em va provocar la sensació de com si el piano fos un altar sagrat, i a l’any següent en varen dir que havia de triar un instrument i jo ho tenia molt clar que volia el piano sense discutir, ja que suposo que va ser com a reacció donada perqué durant tot un any em varen prohibir tocar aquell piano, que era com una Mare de Deu que no es podia ni tocar ni mirar i que jo el vaig idealitzar de tal manera que vaig anar directe cap a ell.

E.B – En quin moment i perquè vas decidir dedicar-te a la música?

Ll-R-S – Quan em vaig decidir ho tenia molt clar que em volia dedicar a la música i que no volia anar a la universitat. Jo no ho vaig pensar realment, si no que va ser una cosa molt natural i que va anar sola. El tema de la música és una mica difícil per dedicar-s’hi professionalment, però com ja des de el principi sempre ho vaig voler fer molt bé i  en serio, doncs el camí ja estava fet, i és molt fàcil decidir en aquestes condicions una cosa com aquesta perquè ja forma part de tu.

E.B – Quina persona o persones han influenciat més en la teva trajectòria?

Ll.R.S – Jo intento en realitat sempre treure lo màxim de qualsevol cosa i qualsevol persona. Recordo a tots els meus prefessors de la manera de que cada un m’ha aportat coses que per a mi han sigut molt importants i que avui en dia encara van amb mi.

E.B – Que et va aportar marxar a New York?

Ll.R.S – Lo més important, i això no és gaire políticament corrècte, es el fet de marxar d’aquí i veure les coses d’un altre punt de vista, et fa situar del context d’on venies i et fa entendre el món d’aquí. Li dones la dimensió adequada a el que és això i que sense aquella prespectiva esta totalment distorsionada. Aquí hi ha molta gent que no han marxat de aquí i és fa el seu món, però quan marxes hi ha certes coses que ja no les fas fora, i penso que uns dels problemes de Catalunya és que et crees un tancament de veure la cosa en si mateixa sense relacionar-la amb l’exterior i llavors comences a donar-li un valor que és irreal i que és fruit del desconeixement i de les influencies, i aquí passa justament això i que és un dels nostres grans problemes com a ciutadans de Catalunya. En el fons hi ha una manca d’obertura, de situar el que som aquí i dintre d’aquest contexte global, i això no vol dir ser menys, sinó, on saber on estàs tu dintre del tot global, i això ho necessites per veure tot el conjunt per saber si estàs situat a dalt de tot o a baix. Això provoca que aquí hi hagin problemes a nivell d’administració, logístic, de programació cultural i general que no funcionen i son errònies.

Estudiar fora et dona altres coses; un altre tipus de vida, t’enrriqueixes amb una altre cultura, però el que és el més important a llarg termini, és que aprens a veure la nostra vida des de fora, i aquí és el que falta; veure les coses des de fora, ja que tenim la mentalitat d’un país inferior i que és un complexe que ve de lluny. Això és una llàstima, ja que aquí hi ha moltíssim talent i que tot aquest talent ben portat podria ser una gran potència.

E.B – Que t’han aportat tots aquests grans pianistes de qui has rebut consells?

Ll.R.S – És difícil de dir, perquè cada un d’ells és un món diferent. El que aprens d’ells és que son totalment oposats i que totes les opinions amb fonament son vàlides i que son tant diferents com el dia i la nit, tant personalment com artísticament. Però el que si tenen tots en comú és que facin el que facin tenen el convenciment d’allò que fan i que te un valor per si mateix. Ja que quan  s’escolta a un intèrpret; un desprès pensa si allò que li han explicat a travès de la música li convenç o no, i això en el fons és lo que més importa quan estas davant d’un públic i que s’emportin a casa desprès de sentir-te la sensació de que lis has transmès alguna cosa, i que alhora ha sigut interessant. Justament tots aquests intèrprets és el que tenen; aquest convenciment alhora d’interpretar la música. Ja que som músics i no som funcionaris, i per això mateix has de ser conseqüent amb tu mateix i aportar alguna cosa personal en les teves interpretacions, o sinó sincerament dedicat a una altre cosa. Tots tenim un deure amb qui som i el que fem, i la música esta feta per comunicar. Alhora d’interpretar un ha de ser sincer amb el que tu sents i s’ha de traspassar la frontera de només tocar les notes, i anar mes enllà. No tothom és honest alhora de tocar, ja que és una manera de despullar-se emocionalment i expressivament davant del públic. Si no hi ha això… per a mi no val la pena dedicar-se a la música.

E.B – Amb quin repertori et sents més comode alhora de tocar?

Ll.R.S – Jo sempre em trobo còmode amb el repertori romàntic a partir de Beethoven fins a Rachmaninov, però sobre tot amn Brahms, Liszt i Schumann. És el que deiem abans de la capacitat de comunicar, i jo com intèrpret em veig més capacitat de comunicar allò que vull expressar amb aquesta franja històrica de la música. El repertori en el fons també et tria a tu, perquè indenpendent del que t’agradi a tu més o menys hi ha un cert repertori i compositors que et parlen com si fossin un amic, i això quan és així és converteix amb una cosa fàcil per a dur a terme i amb molta naturalitat. En canvi hi ha repertori que l’has de buscar més i pensar mes i no et parla tant i t’és de més difícil comprensió. Finalment t’has de decidir per interpretar el repertori amb el que tens una conexió directa i natural, ja que no cal tenir qu’interpretar tot el repertori amb una interpretació que només sigui correcte, sinó que cada intèrpret a de trobar el seu repertori per poder expressar-se millor, i més si un és bó en un repertori concret. Posant un exemple; que a mi no m’interessa sentir a la Maria Joao Pires tocant Prokofiev, però si tocant Mozart o Bach.

E.B – Quan toques com a pianista solista que prefereixes; en solitari o amb orquestra?

Ll.R.S – És molt diferent i no té res a veure. El tema d’orquestra és sempre molt especial. Té un punt de glamour en el fons que sempre atrau i a més hi ha molts paràmetres que no depenen de tu, i el que estàs fent a sobre de l’escenari no ho pots controlar cent per cent. Llavors això pot tenir els seus inconvenients.

En canvi en un recital en solitari tota la responsabilitat és teva, i per a mi el format “recital” és perfecte. Surts a l’escenari i fas el que vens a fer i ofereixes el que vols oferir, i ja està, i no hi ha més. Per a mi és la forma més pura vista des de la visió d’un pianista.

L’orquestra té un punt d’efervescència que no té cap altre gènere com el recital ola cambra, i que és insustituïble. Però sempre és molt atraient tocar amb orquestra encara que és pot patir molt tocant amb orquestra, i que aquest punt de patir enganxa i fa que vulguis tornar a repetir-ho. No se, una mica estrany, però potser és pel fet de que ets el centre d’atenció envoltat de tants músics i això fa que t’agradi tant.

E.B – Com a músic de cambra quina és la formació que més t’interessa?

Ll.R.S – Jo he fet una mica de tot, soc una mica u tot terreny!

Com et deia abans, sempre he intentat trobar les coses bones de cada situació amb la mentalitat aquesta de sempre descobrir alguna cosa nova en cada situació, i això a mi em fa estar viu. Per la meva manera de tocar amb un so rodó potser em va millor els instruments de vent i cantants que la corda per una qüestió de volum i musicalitat.

Jo parteixo de la base que de qualsevol cosa i situació pots aprendre i la pots aplicar a nivell músical.