Vladimir & Vovka Ashkenazy a Palau 100

Temporada 2015-2016 de Palau 100

Dilluns, 25 d’abril de 2016

PARAWAGNER2

Mikhaïl Glinka

– Vals-Fantasia

Bedrich Smetana

– Má Vlast: Vltava

Maurica Ravel

– Rapsodie espagnole

Serguei Rachmàninov

– Danses simfòniques

 

Si la música per a dos pianos sorgeix com a música de concert, no és el cas de la música per a piano a quatre mans, producte inconfusible de la vida musical que la cultura burgesa va anar promovent en l’àmbit domèstic. Ja amb Mozart aquesta divisió resulta claríssima: la seva Sonata per a dos pianos KV 448, virtuosa i extravertida.

Ashkenazy 3 (C) Antoni Bofill

Mikhaïl Glinka va orquestrar dues vegades, el 1845 i el 1856, el seu Valse-Fantaisie, compost inicialment com a peça de saló per a piano sol el 1839. De la darrera versió per a gran orquestra, posteriorment se’n van fer arranjaments per a piano sol i per a duo de pianos, el més conegut dels quals és de Serguei Liapunov.

Bon concert el que es va viure al Palau amb el gran Vladimir Ashkenazy juntament amb el seu fill Vovka Ashkenazy.

La primera obra del programa, el Vals-Fantasia de Glinka, va servir per anar escalfant motors en un concert que va anar pujant el nivell a mida que anava evolucionant.

El cicle de poemes “Má Vlast” van ser escrits per Bedrich Smetana entre 1874 i el 1879. El més cèlebre, Vltava (El Moldava), il·lustra el curs d’aquest riu, des del naixement amb dos petits rierols que van passant, amb les paraules del compositor: “a través de boscos i pastures, a través de paisatges on es celebren unes noces. Es drecen castells sobergs, palaus i ruïnes, i després d’apressar-se pels Ràpids de Sant Joan, el riu novament s’eixampla majestuosament a la distància, tot desembocant a l’Elba”.

Ja a la segona obra d’Smetana es va poder sentir la perfecta fusió entre Ashkenazy pare i fill amb una cohesió tímbrica, sonora, articulada i musical, on es van poder sentir tota la descripció narrativa de El Moldava.

La Rapsodie espagnole de Maurice Ravel va ser composta primerament com a obra pianística i orquestrada immediatament després. Els seus quatre moviments, “Prélude à la nuit, Malagueña, Habanera i Feria”, un conjunt molt homogeni en el qual el virtuosisme tímbric de Ravel assoleix una de les fites màximes.

Les Danses simfòniques op. 45, són la darrera composició de Serguei Rachmàninov. L’estil del seu autor s’hi mostra amb tota la seva riquesa, amb asimetries rítmiques, un ús imprevisible de l’harmonia i, en la versió original per a orquestra, una instrumentació poc convencional. La transcripció per a dos pianos va ser estrenada de manera privada en una vetllada llegendària, pel compositor i Vladimir Horowitz, que mai més no la va tornar a tocar en concert.

En la Rapsodie Espagnole de Ravel com a les Danses simfòniques de Rachmàninov es on els dos pianistes van expressar totes les sever virtuds tant tècniques, sonores i musicals, creant un interessant relleu sonor entre els dos pianos on van brillar en els seus frasejos i dinàmiques. Els profunds i sonors greus de Vladimir amb els cristallins aguts de Vovka. Les partitures es van interpretar amb expressivitat musical, creant ambients coloristes amb un gran ventall dinàmic amb gran força interpretativa. A Ravel li van aportar sonoritats riques i exuberants, i a Rachmàninov sonoritats rítmiques amb una total cohesió entre els dos pianistes que van lograr que sonesin com un de sol.

Ashkenazy 1 (C) Antoni BofillFotos: Antoni Bofill