Budapest Festival Orchestra a Palau 100

Temporada 2015-2016 de Palau 100

Diumenge, 20 de març de 2016

1507133_1085528884830734_5554147429159853894_nGustav Mahler

– Simfonia núm. 3 en Re menor

 

Anna Larsson – mezzosoprano

Cor Infantil de l’Orfeó Català

Orfeó Català (secció de dones)

Budapest Festival Orchestra

Iván Fischer – director

 

“La meva simfonia serà alguna cosa que el món encara no ha escoltat. Tota la natura troba en ella una veu per relatar quelcom profundament misteriós, quelcom que només pressentim en sommis. Et diré que certs passatges quasi m’espanten. He arribat a preguntar-me si realment hauria d’escriure-la”. Fragment de la carta que Gustav Mahler envià a la seva amiga Natalia Bauer-Lechen quan estava component la Tercera Simfonia.

The Austrian composer Gustav Mahler. Photograph by Moriz Nähr. 1907.

La Simfonia núm. 3 va ser escrita entre 1895 i 1896 i va ser estrenada el 9 de juny de 1902 a Krefeld amb l’Orchestre du Gürzenich de Cologne sota la direcció del mateix compositor. Constitueix l’obra més llarga de tot el repertori mahlerià. Aquesta simfonia és un veritable himne a la natura , que a estones pot ser líric, poètic i expressar recolliment, i en altres hi domina la grandiositat i una gran solemnitat. En aquesta obra mestra l’autor expressa incerteses i neguits, com en ell era habitual, però, malgrat tot, acaba triomfant l’eperança amb referències religioses, encara que hi domini un esperit profundament humà.

En la seva forma final la simfonia consta de sis movimets. Sols el primer moviment, amb una duració aproximada de trenta minuts, forma la primera part de simfonia. Tal com va fer a les anterios simfonies, Mahler proveí un programa musical amb la intenció d’explicar l’argument de la peça en qüestió: 1 “Pam espera, L’estiu desfila”, 2 “Allò que les flors al prat em conten”, 3 “Allò que els animals al bosc em conten”, 4 “Allò que l’home conta”, 5 “Allò que els àngels em conten”, 6 “Allò que Déu em conta”. Tots aquests títols foren deixats de banda a la publicació de 1898.

Després d’una vigorosa introducció, segueixen uns passatges que, segons el mateix composiitor: “Quasi no es pot dir que sigui música, són sons de la natura. És quelcom misteriós, es tracta de la forma en què la vida va obrint-se camí gradualment sortint de la matèria inanimada i, a mesura que la vida avança, adopta formes cada vegada més desenvolupades: flors, animals, homes, fins a l’esfera dels esperits, els àngels. En algun moment he pensat d’anomenar aquest movimet El que diuen les muntanyes”.

12717607_1091122234271399_6417605731699711777_n

Fantàstica interpretació es la que ens va oferir la Budapest Festival Orchestra amb la batuta de Iván Fischer.

La interpretació va ser brillant i contundent, on Iván Fischer li va aportar a la música profunditat interpretativa on es van poder sentir tots els detalls musicals descriptius de la natura i de la vida, de la vitalitat, del sentiment, de la força expressiva, del misteri i la riquesa sonora que posseeix la partitura. La feina amb l’orquestra va ser excel·lent on es va cohesionar a la perfecció, amb un vent compacte i efectiu, amb una corda esplèndida amb una sonoritat profunda, potent i molt timbrada.

La fantàstica partitura de Mahler va comptar amb la esplendida mezzosoprano Anna Larsson que va fer una interpretació amb sensibilitat, amb un timbre vocal molt interessant, amb una exquisida linea vocal, amb una musicalitat madura i expressiva. La secció femenina de l’Orfeó Català i el Cor infantil de l’Orfeó Català van fer una intervenció amb un alt nivell vocal amb una afinació i dicció impecables amb un bonic timbre i ben treballat.

L’últim moviment de la simfonia “Langsam-Ruhevoll-Empfunden” liderat per la corda va ser realment especial, ja que es va crear una atmosfera màgica amb el fraseig tant expressiu i sensible que va emocionar per la manera com Fischer el va fer caminar amb la fabulosa corda que posseeix aquesta orquestra.

Es va cloure la simfonia amb un apoteosic final amb gran poder sonor i musical.

1604920_1091122184271404_6103217233233428152_nFotos: Antoni Bofill