L’Orquestra del Liceu a la Temporada de l’OBC

Temporada de l’OBC 2015-2016

Dissabte, 7 de maig de 2016 13151401_978333015607387_8495723797801836464_n

Felix Mendelssohn

– Les Hèbrides, op. 26. Obertura (1830)

– Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Mi menor, op. 64 (1844)

Piotr Ilitx Txaikovski

– Simfonia núm. 6 en Si menor, op. 74, “Pàtetica” (1893)

 

Kai Gleusteen – violí

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Josep Pons – director

 

A l’estiu del 1829, Felix Mendelssohn va viatjar a les muntanyes i la costa oest d’Escòcia. Després de visitar la cova de Fingal, fascinat pel paisatge, va enviar una carta a la seva germana Fanny: “Per tal de fer-te entendre fins a quin punt m’han afectat les Hèbrides, t’envio l’anotació següent, que em va venir al cap quan era allà”. El text continuava amb un pentagrama on havia traçat un motiu melòdic ondulant. Gairebé tres anys després, el compositor va estrenar una obertura de concert que començava amb la melodia enviada a la seva germana.

El concert va començar amb la fantàstica Obertura de Mendelssohn. La interpretació sota la batuta de Josep Pons va ser del tot musical amb un gran ventall de dinàmiques, textures orquestrals, accents musicals i linees musicals amb bons frasejos.

Gairebé immediatament, Mendelssohn va començar a dirigir orquestres simfòniques de manera regular. De primer a Düsseeldorf, i a partir del 1835, a Leipzig, al Gewandhaus. Aleshores hi va posar el seu amic Ferdinand David de concertino. A l’estiu del 1838 li va enviar una carta per explicar-li que tenia la intenció de compondre un concert per a violí i orquestra. Va trigar sis anys a enllestir-lo. Es va cartejar constantment amb el violinista per concretar els detalls tècnics de la veu solista. Finalment, l’obra es va estrenar el 13 de març de 1845.

Al Concert per a violí a la part solista va tocar el concertino de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Kai Gleusteen. El violinista ens va deleitar amb una versió apassionada, amb gran expressivitat i musicalitat, amb elegancia i una tècnica impecable, amb un so potent de curòs i bonic timbre amb una gran comunicació amb l’orquestra i el seu director. Es va notar que Gleusteen es el concertino de l’orquestra, ja que es va notar la especial comunicació que va mantenir amb els seus comanys i el director durant tot el concert amb un gran entusiasme, i que ell mateix per agrair els aplaudiments ens va comunicar que era molt feliç de poder tocar amb els seus companys, i que de seguit ens va regalar un bis de Txaikovski per a corda i violí solista.

“Crec que em serà donat d’escriure una simfonia exemplar: així probablement lluitaré fins al darrer alè per a atènyer la perfecció sense mai reeixir-hi”. Així escrivia l’any 1891 Txaikovski volent cercar a qualsevol cost concretar aquesta idea fixa que immediatament s’expressaria en una altra carta: “Se m’ha acudit la idea d’una altra simfonia, aquesta vegada amb un programa que resta desconegut per a tothom, llevat que algú pugui endevinar-lo. L’obra s’anomenarà “Una simfonia amb programa”, aquest programa està farcit d’emocions subjectives i, en el transcurs del meu últim viatge, mentre hi pensava, sovint plorava. Ara, en tornar a casa, en menys de quatre dies he disenyat l’esquema del primer moviment mentre en tinc ben clara a la ment l’estructura global. Hi haurà molta novetat en aquesta simfonia pel que fa a la forma”. Tot això deia en una carta al seu nebot, atès que les relacions amb Nadejda von Meck ja s’havien trencat.

Txaikovski va iniciar els esbossos el 16 de febrer de 1893, l’orquestració va quedar enllestida a l’agost. Amb certs dubtes sobre el Finale, Txaikovski va decidir fer-ne una lectura privada als professors i estudiants del Conservatori de Moscou amb una execució a porta tancada el 21 d’octubre de 1893 per part d’una orquestra formada per alumnes del Conservatori. El 28 d’octubre el mateix Txaikovski va dirigir-ne l’estrena absoluta a la Sala de Reunions dels nobles de Sant Petersburg. L’acollida va ser tèbia. Dos dies després va trametre la partitura al seu editor per la seva publicació, pregant-li que posés a la portada la una dedicatòria al seu nebot Bob Davidov. Va ser publicada l’any 1894 amb el títol de “Patètica”, suggerit, potser, pel seu germà Modest un dia abans de l’estrena, tot i que inicialment s’hi va suggerir “Tràgica”, títol que no va agradar al compositor. Encara així, el títol va ser suprimit per Txaikovski, i només ha sobreviscut per decisió de l’editor, posteriorment a la mort del compositor.

A la segona part es va interpretar la impressionant i commovedora Simfonia núm. 6 “Patètica” de Txaikovski. Josep Pons va dirigir la partitura amb expressivitat i una musicalitat profunda amb expressivitat i sensibilitat. En aquest concert Pons va dominar l’orquestra en tot moment aconseguint qu’els músics transmetesin a la perfercció le seves indicacions.

El primer moviment va sonar misteriòs i sentimental amb brillantor i dramatisme alhora, aconseguint grans dinàmiques i frasejos interessants. El segon amb la impressió de tempo di valse, on es va poder sentir més lirisme en el seu fraseig i el tercer moviment va ser brillant i ampul·lòs. El quart moviment va ser dramàtic i emocionant en la seva musicalitat i concentració, creant un climax sensible i dolorós.

Va ser una bona interpretació de l’última simfonia de Txaikovski amb una bona direcció i un molt bon nivell dels components de l’Orquestra Simfònica del Gran Teantre del Liceu amb una total entrega a la música i al concert, i destacant la fagotista solista Maria José Rielo on ens va regalar unes intervencions solistes al primer i quart movinets de gran nivell.