L’OBC i Pablo Ferrández

Temporada de l’OBC 2016-2017

Dissabte, 12 de novembre de 2016

banner_872x382_obc_052Robert Schumann

– Concert per a violincel i orquestra en La menor, op. 129 (1850)

Franz Schubert

– Simfonia núm. 9 en Do major, D. 944 “La gran”

 

Pablo Ferrández – violoncel

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Hartmut Haenchen – director

 

cw-2mo0xuaaj1teAl setembre de 1850 Robert Schumann va arribar a Düsseldorf acompanyat per la seva esposa Clara i els seus fills per ocupar el lloc de director d’orquestra i dels cors locals. Una nova etapa s’obria a les seves vides i potser influenciat per això va escriure només en dos setmanes, entre el 10 i el 24 de d’octubre, el Concert per a violincel i orquestra en La menor op. 129. El compositor ja tenia algunes idees per aquest concert des de l’any 1849 que va titular en principi la seva obra com “Konzertstück” (peça de concert), aportant innovacions i idees originals en la composició, que la van direferenciar del tradicional concert clàssic escribint el concert sense interupcions dividit en tres parts – Nicht zu schnell, Langsam, Sehr lebhaft-.

El 23 de març de 1851 va tenir lloc una audició privada amb Christian Reimers al violoncel amb acompanyament de piano. Al maig d’aquell mateix any estava previst la seva estrena a Düsseldor, però Schumann va tenir desavinences amb el violoncelista Robert Emil Bockmühl, el qual proponia modificacions en la partitura i que el compositor no va aceptar. La partitura es va publicar al 1854 per Breitkopf & Härtel i el concert es va interpretar publicament quatre anys després de la mort de Schumann, el 23 d’abril de 1860 a Oldenburg.

Pablo Ferrández va interpretar una fantàstica versió del Concert per a violoncel de Robert Schumann. Ferrández és un instrumentista amb un gran talent que dota les seves interpretacions amb sensibilitat, intel·ligència, força, expressivitat i bona musicalitat. Va tocar el concert amb entrega amb un fraseig elegant i de bon dibuix musical, sempre amb sentit conclusiu de les frases amb profunditat musical. És un músic amb una notable comunicació amb el públic, amb un so bonic del seu preciós instrument que li treu totes les qualitats que posseeix, amb una tècnica impecable que li ajuda a abordar qualsevol dificultat amb un resultat excel·lent. La interpretació de l’obra de Schumann va estar plena de dinàmiques amb una OBC dirigida amb elegancia i sempre pendent amb les dinàmiques del solista. Amb l’èxit reconegut pel públic, Pablo Ferández ens va regalar un deliciós Cant dels ocells.

 

La Simfonia núm. 9 en Do major de Franz Schubert, coneguda com “La gran”, és l’última simfonia composta per Schubert. Es creu que va ser composta entre el 1825 i 1826, i va ser estrenada el 21 de març de 1839, onze anys després de la mort del compositor a Leipzig, sota la direcció de Felix Mendelssohn.

Schubert la va compondre als estius de 1825 i 1826, i que posteriorment la va revisar el març de 1828. Després del fallit assaig que va tenir lloc al Gesellschaft de Misikfreunde (Comisió dels amics de la música), i les constants queixes dels músics davat la dificultat i la llargària de la partitura, el compositor la va portar a casa sense poder-la estrenar en vida. A finals del 1838 i principis de 1839, Schumann va visitar la tomba de Schubert i el germà del compositor, Ferdinand Schubert. Va ser a casa de Ferdinand on Shumann va descobrir la Simfonia en mig d’una pila  de manuscrits i de papers desordenats. Gràcies a la seva iniciativa l’obra es va enviar a als Concerts de la Gewandhaus de Leipzig, on va tenir lloc la première sota la direcció de Mendelssohn, el 21 de març de 1839.

Sobre la la seva numeració existeix certa controvèrsia, ja que els països de parla germànica la solen numerar com la Setena Simfonia, algunes versions del catàleg de Otto Erich Deutsch la llisten com la Octava, i en els països de parla anglesa es sol fer servir com a Novena.

La Novena de Schubert va ser interpretada amb una batuta clara i precisa per part de Harmut Haenchen que la va didrigir amb una gran qualitat interpretativa i maduresa musical. Va trevallar l’OBC amb un so concentrat, precis i brillant, aconseguint que el so traspasés amb potència i amb una gran qualitat a la corda. La corda va ser la base absoluta de la Simfonia on es van poder sentir tots els detalls de la partitura amb molt bona articulació i precisió rítmica, on el director treballava les frases per potenciar les caracteristiques musicals de cada dibuix en el fraseig i extendre’l amb projecció sonora. Molt bona feina de la música de Schubert amb un aire expansiu, amb moments molt brillants, amb sentit dramàtic, amb gran lirisme a les frases i gran sentit ritmic en les progressions musicals. El vent va estar treballat amb tocs de color i donant preferència als solistes en les seves frases protagonistes, amb un gran color en els trombons, ja que per Schubert eren una part molt importatnt en els seves intrumentacions simfòniques.