L’OBC i Jan Willem de Vriend

Temporada de l’OBC 2016-2017

Dissabte, 6 de maig de 2017

Wolfgang Amadeus Mozart

– Idomeneo, KV 367. Música del ballet (1781). Chaconne, Pas seul, Passe-pied, Gavotte

– Zaide, KV 344: Ruhe sanft. Per pietà, bell’idol mio, KV 78. Bella fiamma… Resta, o cara KV 528. Misera, dove son… Ah! Non son io KV 369

Franz Joseph Haydn

– Simfonia en Sol major nú. 100, Hob I/100 “Militar” (1793-1794)

 

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Jan Willem de Vriend – director

 

El 29 de gener de 1781 es va estrenar a Munic Idomeneo re di Creta, la més imponent creació de Mozart en l’àmbit de l’opera seria. Aquest gènere comportava aocasionalment la presència d’un ballet no vinculat a l’arguent de l’òpera, i que es representava al final per cloure brillantment la vetllada.

A la primera part es van escoltar fragments de Ballet d’Idomeneo alternan-se amb àries d’òpera i de concert de Mozart amb la soprano Ofelia Sala.

La batuta de Jan Willem de Vriend amb la música de Mozart va ser enèrgica, precisa, expressiva, articulada i va fer sonar l’OBC brillant amb una corda molt timbrada i conjuntada de generós volum, amb una execució ferma i vital. En les precioses àries de concert on va intervenir la soprano Ofelia Sala, es va poder gaudir de molt bona interpretació per part de la soprano amb un bell timbre vocal i una bona linea vocal, amb expresivitat generosa, amb sentit dramàtic amb una direcció molt teatral, que va fomentar el sentit del text amb la música i ens va arribar amb més claretat la trama de les àries plenes de matisos.

Franz Joseph Haydn a l’any 1791 va començar una nova vida, després d’haver viscut trenta anys reclòs al palau del Príncep Esterházy a Hongria, i finalent va poder viatjar per Europa quan va morir el seu patró. Així, les seves darreres sifonies, de la 93 a la 104, estan destinades al gran públic de Londres. La Simfonia núm. 100 en Sol major va ser estrenada el 31 de març de 1794 i va rebre de seguida el sobrenom “Militar” a causa del solo de trompeta del final del segon moviment i al timbre exòtic dels instruments de música turca (triangle, bombo i platerets), que evocaven la música dels geníssers, els soldats d’infanteria de l’exèrcit turc.

A la segona part la simfonia de Haydn va tenir una interpretació més fluixa. El so de l’orquestra no va ser tant brillant i esplendorós com a la primera part, amb un so més opac de la corda i amb una interpretació més plana sense gaires contrastos amb una bona articulació.