L’OBC i Jan Willem de Vriend

Temporada de l’OBC 2016-2017

Diumenge, 5 de febrer de 2017

BANNER_872x382_OBC_11_Wolfgan Amadeus Mozart

– Obertura de “El rapte del serrall” K. 384

– Concert per a violí i orquestra núm. 3 en Sol major, K. 216

– Simfonia núm. 39 en Mi bemoll major, K. 543

 

Giuliano Carmignola – violí

Jan Wilem de Vriend – director

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

 

mozart

El Concert per a violí núm. 3 de Mozart va ser escrit a Salzburg el 1775, quan Mozart tenia 19 anys. L’obra està composta de tres moviments, Allegro-Adagio-Rondo:Allegro. Com a Konzertmeister al servei de la cort de l’arquebisbe Colloredo, l’any 1775 esciu els seus cinc concerts per a violí i orquestra. Molt probablement, Mozart mateix tocava aquests concerts com a solista, i per tant improvisava les cadències. Aquesta seria la causa que no ens n’hagués arribat cap d’escrita per la seva mà.

La Simfonia núm. 41 “Júpiter”, va ser composta al 1788 i és l’última de les seves simfonies. El sobre nom de “Júpiter” es pensa que li va posar l’empresari alemany Johann Peter Salomon. Amb això probablement va voler remarcar el caràcter triomfal, generós i solemne de la partitura amb el nom del la suprema divinitat de la mitologia romana. La núm. 41 és l’última d’una serie de tres simfonies que el compositor va compondre en una ràpida succeció durant l’estiu de 1788. No es sap si la simfonia va ser interpretada en vida del compositor.

Molt bona entrada de concert amb una Obertura d’El rapte del serrall brillant, energica i molt dinàmica, amb una musicalitat que caminava amb tocs d’efecte sonors i rítmics, amb dibuixos musicals interessants. Una OBC que va sonar articulada i brillant.

El violinista Giuliano Carmignola va fer una versió del Concert núm. 3 per a violí correcte i musical. El violinista va pecar en la seva actitud de dirigir intuitivament l’orquestra en el seu gest donant entredes i marcant tempos, i en el continu balanceig dels tempos que canviaba repetidament, més marcat durant el primer moviment. Això va provocar un desajustament entre l’orquestra, el violinista i el director, que va costar fins el segon moviment que es conjuntesin lo més possible.

La Simfonia núm. 41 de Mozart va ser interpretada per una batuta clara, rítmica, musical i generosa per part de Jan Willem de Vriend. Va fer sonar una corda poc timbrada i amb poc pes de l’arc amb una absoluta articulació, juntament amb un vent que donava tocs de colors a la partitura. Musicalment va sonar molt dinàmica amb grans frasejos i amb total vitalitat, amb grans contrastos sonors i expressius passant per passatges mols vius a altres lírics de grans linees musicals. El director té molt bona sintonia amb l’OBC on els músics s’entreguen absolutament a la música com a la seva batuta, creant un so molt particular i una musicalitat fresca i expansiva.

C3v-UlUWcAQy1uM