OBC

L’OBC i els germans Mendelssohn

Temporada de l’OBC 2016-2017

Diumenge, 30 d’octubre de 2016

 

Fanny Mendelssohn

– Lobgesang (Cant de lloança) (1831) 1ª audició

Felix Mendelssohn

– Simfonia-Cantata “Lobgesang”, op. 52 (1838-1840)

 

Ilse Eerens – soprano I

María Hinojosa – soprano II

Satoshi Nishimura – tenor

Cor Lieder Càmera (dir. Elisenda Carrasco)

Cor Madrigal (dir. Cor Madrigal)

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Kazushi Ono – director

 

Fills d’una família adinerada d’origen jueu, convertida al protestanisme i nascuts en un ambient intel·lectual i artístic privilegiat, els germans Mendelssohn van rebre  la mateixa educació, però mentre que Felix -tres anys més jove que la seva germana- va poder desenvolupar professionalment el seu talent per la música, les imposicions socials de l’època -i l’oposició del seu pare- li ho van impedir a Fanny, que, segons la seva pròpia mare, havia nascut “amb els dits per tocar fugues de Bach”.

14718691_1109256982514989_7208755208820744075_n

Entre els mesos de febrer i juny del 1831, després d’un embaràs complicat i un part prematur, Fanny Mendelssohn va compondre per celebrar el primer aniversari del seu fill Sebastian Ludwig Felix la cantata Meine Seele ist stille. L’obra combina una profunda inspiració bachiana amb el so del primer romanticisme i un toc meridional poc habitual en els germànics, així com referències a altres períodes de la història de la música i esdeveniments concrets de la vida de Fanny, com els seus orígens jueus. Aquesta cantata va ser batejada amb el títol “Lobgesang”, el mateix que nou anys més tard Felix va posar a la seva Segona Simfonia, una obra que també celebra una aniversari: el quart centenari de la invenció de la impremta.

L’obra de fanny Mendelssohn es curiosa en la seva estètica amb una gran influència de la música de Johann Sebastian Bach durant tota la partitura, i destacadament en l’Obertura de l’obra. Es una partitura composta amb varies idees musicals amb diferents estils com el classicisme de Haydn, el barroc o la música del seu germà tot escrit amb bon gust i bona instrumentació.

La Segona simfonia de Felix Mendelssohn “Lobgesang”és l’última de les seves 17 simfonies a ser concebuda i la penúltima a ser acabada, però va rebre oficialment el títol de Segona Simfonia, ja que el compositor no va permetre la publicació de les anteriors. Després de  molts dubtes, Mendelssohn va començar a plantejar-ne la composició en una data tardana, tenint en compte la magnitud de l’obra encomanada pel Consell de la ciutat de Leipzig, i al febrer del 1840 encara no sabia si escriure un breu oratori o un arranjament llarg d’un salm. Finalment, ell mateix la va definir com a “Simfonia-Cantata”, fet que explica la gran discrepància entre els tres primers moviments instrumentals -que constitueixen una tercera part de la duració total de l’obra- i l’últim, una seqüència de nou moviments corals i vocals.

L’obra es va estrenar el 25 dejuny de 1840, a l’església de Sant Tomas de Leipzig, la mateixa on Bach va estrenar un segle abans la seva Passió segons Sant Mateu, i on el mateix Mendelssohn l’havia recuperat quinze anys enrere. Les celebracions s’havien inciat prèviament amb el descobriment d’un nou Gutenberg, per al qual Felix va escriure un cor festiu per a veus masculines i banda de metalls que va refusar de publicar. L’èxit de “Lobgesang” va ser immediat i va provocar-ne la traducció a l’anglès, tot i que el zel revisionista característic del compositor que va originar diverses versions de l’obra, i sobretot el disseny a mig camí entre la simfonia i la cantata, van originar divisió d’opinions.

Els dos germans Mendelssohn no es van deixar d’admirar mútuament al llarg de tota la vida, fins al punt que la mort prematura de Fanny a l’any 1847 va provocar una forta depressió a Felix, que va morir pocs mesos després de la mort de la seva germana.

14591815_1340709422659511_2981529882894424317_n

La interpretació de la Segona simfonia de Felix Mendelssohn per part de Kazushi Ono va ser precipitada en tot moment, amb una manca de profunditat musical en el seu fraseig i en la seva expressivitat. Ono va fer una lectura completament superficial amb uns tempos massa ràpids i precipitats anant tota la primera part de la Simfonia per davant dels musics, cosa que va provocar que tot sones precipitat i sense sentit musical. Ja a la segona part de la partitura on intervenien els Cors i els solistes Ono va posar uns tempos més adequats, però amb la mateixa manera de dirigir sense sensibilitat musical, sense deixar que la música respirés. Va fer sonar el Cor sempre forte i sense frasejos ni dinamiques diferents. Va ser una gran llàstima la interpretació d’Ono, ja que aquesta meravellosa Simfonia es fa molt poc i està tant ben escrita que es pot crear una interpretació plena de musicalitat i sensacions, que en aquests concerts no es va poder gaudir, ja que Ono es molt millor intèrpret de la música del segle XX.

En la part solista s’ha de destacar la preciosa veu de la soprano Ilse Eerens amb una esquisida musicalitat i una tècnica impecable dotant a les seves interpretacions elegancia i qualitat. El tenor Satoshi Nishimura va cantar amb una veu ben timbrada amb una tècnica molt segura i molt bona projecció amb expressivitat. La soprano Maria Hinojosa ve fer unes correctes intervencions.

Els cors Lieder Càmera i Madrigal sempre son una feliç conjunció quan ho requereix el repertori de l’OBC. Sempre hi ha una gran feina prèvia als concerts per part de les seves directores Elisenda Carrasco i Mireia Barrera. Els cors van sonar compactes, amb qualitat sonora i vocal, amb molt bona cohesió entre les veus i equilibri entre les cordes. Estan molt ben treballats en la tècnica vocal per poder abordar les dificultats de la partitura amb domini vocal en els aguts com en els greus, amb molt bona professionalitat per part dels seus cantaires.

L’OBC va respondre bé a les indicacions del director amb claretat i bona articulació, malgrat les corredises de Kazushi Ono.