1 diciembre, 2020

L’OBC i el Requiem de Brahms

Temporada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 22 de març de 2014

Johannes Brahms

– Ein deutsches Requiem op. 45 (1857-1868)

 

Sally Matthews – soprano

Thomas Dolié – baríton

Cor Madrigal (Mireia Barrera-directora)

Cor Lieder Càmera (Elisenda Carrasco-directora)

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

François-Xavier Roth – director

 

Tot i tenir una formació protestant i sentir la necessitat de creure, Brahms no va trobar mai la fe en una vida després de la mort. Potser per això, cal entendre aquesta obra simplement com un poema sobre la pena i la consolació humanes, ja que explica que la nostra ànima no serà examinada ni jutjada després de la mort, sinó rebuda en un  entorn feliç.

D’acord amb la mentalitat oberta del segle XIX, Brahms se centra més en el consol dels vius que en el descans dels morts, i no descriu ni el Judici Final ni el terror del Dies irae, i de fet, tampoc no esmenta mai el nom de Crist.

Encara que no hi treballava de manera continuada, el 1861 Brahms ja n’havia enllestit els dos primers moviments i feia plans per fer-ne una cantata. Quatre anys més tard, en va escriure el quart moviment i a l’estiu de l’any següent ja estaven tots fets menys el cinquè, que no s’hi afegiria fins a dos anys més tard.

Els tres primers moviments es van estrenar a Viena l’1 de desembre de 1867, sota la direcció de Johann Herbeck. La rebuda va ser discreta i el compositor va decidir revisar-ne part de l’orquestració. Pocs mesos més tard, la catedral de Bremen va acollir-ne una nova interpretació, llavors ja amb sis moviments. Aquest concert, dirigit per Brahms al capdavant del Cor de dones d’Hamburg, fundat per ell mateix, sí que va ser un èxit, fins al punt que es va haver de repetir al cap de dues setmanes.

Malgrat això, Brahms no n’estava satisfet del tot, de manera que es va posar a musicar el cinquè moviment, que va oferir en solitari a Zuric el setembre de 1868 abans d’inserir-lo en el rèquiem a la memòria de la seva mare. La partitura definitiva, tal com avui coneixem, es va estrenar en la inaguració de la Gewandhaus de Leipzig el 18 de febrer de 1869, sota la direcció de Carl Reinecke. A partir d’aleshores, “Ein deutsches Requiem” va obtenir un èxit sense precedents. Aquell mateix any, es va executar vint vegades més i, en els deu anys posteriors a l’estrena, es va intepretar un mínim de cent vegades només en països de parla gemànica. Arreu va ser rebut amb admiració i afecte, fins al punt d’esdevenir l’obra sacra més coneguda des del temps de Beethoven i una de les obres religioses més importants del segle XIX.

Biedermann de Leipzig n’havia publicat la partitura completa i va demanar a Brahms que en fes una versió per a cor i dos pianos, que va veure la llum l’any següent i que va més enllà d’una simple transquipció de l’acompanyament orquestral. Sense haver complert encara 40 anys, Brahms, un home modest, disciplinat i autocrític, reflexiu i treballador incansable, va quedar situat a primera línia dels compositors alemanys.

Va ser una fantàstica i emocionant versió del “Ein Dutsches Requiem” que ens van oferir a l’Auditori en mans del director i gran músic François-Xavier Roth.

El director li va treure tot el suc a la meravellosa partitura de Johannes Brahms per poder enriquir la música amb els intèrprets. Va ser una versió molt interessant musicalment i sonorament, on es sentien totes les emocions de la partitura amb expressivitat i profunditat sonora, on Roth va fer un gran treball tant orquesral com coral. Va jugar i aprofitar amb els timbres i colors de les diferents seccions de l’orquestra donant relleu instrumental quan era necesari, al igual que va fer amb el cor de la complexa i profunda partitura creant unes sonoritats especials en tot moment amb gran càrrega dramàtica. Va treballar tots els possibles fortes i pianos que podia treure dels músic i cantaires aconseguint uns grans contrastos sonors i dinàmics amb força i sensibilitat.

Els cors Lieder Càmera i Cor Madrigal van tenir un protagonisme destacat amb un so compacte i afinat amb expressivitat i alt nivell vocal. L’OBC va tocar amb molta professionalitat i amb un so excel·lent en totes les seves seccions. Tots els músics van respondre a la perfecció a les indicacions del director i del treball musical que van fer amb una total comunicació amb la seva batuta. Els dos solistes vocals van cantar amb molta seguretat tècnica, amb una dicció impecable i una molt bona projecció de la veu.