L’OBC amb Leif Ove Andsnes

Temporada de l’OBC 2016-2017

Dissabte, 1 d’octubre de 2016

obc_progma_12pag_1617_web-page-001

Hèctor Parra

– Lumières Abissales-Croma ,  Kárst-Croma II

Serguei Rakhmàninov

– Concert per a piano i orquestra núm. 4 en Sol menor, op. 40 (versió 1941)

Piotr Ílitx Txaikovski

– Simfonia núm. 3 en Re major, op. 29, TH 26 “Polonesa” (1875)

 

Leif Ove Andsnes – piano

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Kazushi Ono – director

 

 

Lumières Abissales-Chroma I d’Hèctor Parra: “Vaig pensar en la pressió en la qual viuen certes criatures marines a les fosses abissals, en els petits esquitxos de llum que hi pot haver en aquelles profunditats, en la vida sota gran pressió, i ho vaig identificar amb la pressió sonora de l’orquestra, amb un discurs sumptuós però alhora molt fluid. La idea era aprofundir en la nostra escolta, deixar que la percepció auditiva fos l’única guia per sentir emocions, dubtes, vertigen, i potser incertesa”. Kárst-Chroma II: “Kárst és un terme que defineix un tipus de geologia, la que es refereix als terrenys càrstics, on es formen les coves. La massa orquestral pensada com un tot, la imagino com una roca calcària, com una massa densa que permet a l’aigua penetrar-la, diluir-la i filtrar-hi els sediments. És com un doble joc entre una matèria calcària de fons i l’aigua que la va filtrant i creant qualitats, transformar els materials sonors creant bombolles d’una emotivitat especial”.

http://www.elpunt.cat

De les cinc obres per a piano i orquestra que va compondre Rakhmàninov (quatre concerts i la Rapsodia sobre temes de Paganini), la menys interpretada és el Concert núm. 4. El compositor el va acabar el 1926, va ser estrenat el 1927, revisat i escurçat abans de publicar-lo al 1928 (segona versió). Amb el poc èxit que va tenir el va deixar reposar un temps, quam al 1941 es va fer una tercera reedició, que és la que normalment s’interpreta avui en dia. La partitura la va estrenar ell mateix al piano i la va dedicar a Nikolai Medtner.

Inressant Concert núm. 4 de Rakhmàninov interpretat al piano pel fantàstic pianista Leif Ove Andsnes. El pianista va fer una interpretació expressiva i sonora, amb una articulació neta i molt ben executada on es van poder sentir tots els detalls de la partitura, amb una tècnica impecable i una músicaliat de gran qualitat amb molta elegancia. Va fer sonar el piano amb tots els seus matisos, textures i sonoritats possibles amb un so ampolós ple de riques sonritats. El seu discurs musical en tot moment va ser inteligent i ben conduït en el sentit figuratiu de les frases musicals, amb contrastos dinàmics i expressius, amb molt lirísme al segon moviment, Largo, i amb energia i força expressiva al primer i tercer moviment. Kazushi Ono va fer una direcció compacte i controlda, però amb poc relleu orquestral, on es barrejaven els discursos musicals de les seccions de l’orquestra, que va fer que no es pogués apreciar gaire l’orquestració de la partitura. La interpretació de Leif Ove Andsnes va ser tant aplaudida que ens va oferir una propina amb una deliciosa Romanza de Jean Sibelius tocada amb gran sensibilitat.

ctocmogxgaamdip

La Simfonia núm. 3 de Txaikovski va ser escrita el 1875. La va començar a la finca de Vladimir Shilovsky a Ussovo el 5 de juny i la va finalizar l’1 d’agost a Verbovka. Dedicada a Shilovski, és una composició diferent per ser l’única simfonia que va escriure en mode major (descartant la inacabada Simfonia en Mi bemoll major), i també es l’única que té cinc moviments.

Es va estrenar a Moscú el 19 de novembre de 1875, sota la batuta de Nikolai Rubistein, en el primer concert de la temporada de la Rusia Music Society. En la seva interpretació al Regne Unit en el Palau de vidre el 1899 dirigida per Sir August Manns, sembla que el director va ser el primer que va referir-se a la simfonia com “Simfonia Polaca”. Aquest sobrenom es refereix a els ritmes de la dansa “Polonesa” que apareixxen a l’últim moviment. Diversos musicòlegs consideren que el sobrenom de “Simfonia Polaca”es degut al suport al poble polonès en la seva lluita per alliberar-se de la dominació russa. Res a veure amb la intenció original de Txaikovski de utilitzar un ritme de la “Polonesa” sense cap ànim polític.

A la segona part ens van oferir una interpretació brillant i musical de la Simfonia núm. 3 de Txaikovski. Kazushi Ono va treballar l’OBC  amb rigor, fent destacar el virtuosisme i la brillantor dels músics amb molt bona articulació en els seus pastges més virtuosos, on es van poder apreciar tots els detalls de la partitura. Es va treballar amb cura tots els solis dels intruments de vent, creant diversos relleus musicals en sonoritats i textures. La corda va sonoar compacta, destacant els aguts dels violins amb el contrast dels greus dels contrabaixos, i així creant una sonoritat més interessant a la corda com a base de l’orquestra. El vent va sonar brillant i ben conjuntat amb tocs coloristes durant tota la simfonia. Va estar plena de musicalitat amb contrastos dinàmics entre el forte, el legato i el piano amb una eficaç articulació sonora, amb una direcció clara i ferma, on  els músics de l’OBC van respondre amb entrega cap el seu director i cap a l’excel·lent partitura.

Va ser un molt bon concert d’inaguració de temporada, amb un luxe de pianista de gran categoria.