La Novena de Beethoven per l’OBC

Temporada de l’OBC 2015-2016

Diumenge, 17 de gener de 2016

OBC 9ª BeethovenFerran Sor

– Ventafocs Obertura (1822)

Ludwig van Beethoven

– Simfonia núm. 9 en Re menor op. 125 “Coral” (1822-1824)

 

Raquel Lojendio – soprano, Barbara Kozelj – mezzosoprano, Gustavo Peña – tenor, Geert Smits – baríton

Cor Madrigal (dir. Mireia Barrera)

Cor Lieder Càmer (dir. Elisenda Carrasco)

Jan Willem de Vriend – director

La Simfonia núm. 9 en Re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns frangments també més popular de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Friedich von Schiller, que va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic. És una música que s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles, i des de 1986 és l’himne de la Unió Europea.

Ja des de jove, quan encara vivia a Bonn, Beethoven va manifestar un gust pronunciat per la lectura de Goethe i de Fiedrich von Schiller amb els que coincidia en determinats ideals que més tard van ser presents en la seva obra: la naturalesa, l’amistat i l’alegria, i aquí cal destacar l’entusiasme per l’Oda a l’alegria de Schiller, que s’havia publicat el 1785 a Dresden.

A finals de 1792, poc abans de deixar Bonn per anar a Viena, el compositor es va fer amic d’un professor de dret, Ludwig Fischenich, amic personal del poeta Friedich von Schiller, i li mostrà un poema que havia posat en música: Feuerfarbe de Sophie Mereau. Fischenich va mostrar la seva admiració a l’esposa de Schiller en una carta on anunciava, com una profecia, el futur himne a l’alegria: “Li envio una composició de la Fuerfarbe… És d’un jove d’aquí, del qual el talent musical es farà universalment cèlebre… Vol també posar en música l’Alegria de Schiller, i fins i tot totes les estrofes. N’espero alguna cosa perfecta ja que, pel què el conec, tot ho porta al més gran i sublim”.

El 7 de maig de 1824, deu anys després de la Vuitena Simfonia, Beethoven dóna a conèixer al món la seva Novena Simfonia en Re menor, posteriorment coneguda com a “Simfonia Coral”. La presentació va tenir lloc al Teatre de la Cort Imperial de Viena (Kärntnertortheater), ple de celebritats, aristòcrates, noblesa i sang real. Ningú no va voler perdre’s l’estrena de la simfonia esperada i de la que es presumia que seria l’última aparició pública del geni alemany, com efectivament així va ser: en els tres anys següents, es va recloure a casa afectat per diverses malalties que finalment el portarien a la mort. Beethoven pujà a la tarima d’esquena al públic, i no es va girar ni quan va acabar el concert. La seva sordesa era total, no podia sentir absolutament res del que havia creat. Quan la simfonia va concloure, el teatre va esclatar en aplaudimets, i una solista va alçar el bras del mestre i el va ajudar a girar-se perquè veiés, entre llàgrimes, com tot el públic posat dempeus l’homenatjava entusiasmat. Als 54 anys, Beethoven havia creat la seva obra més grandiosa i eterna.

Beethoven_Ninth_Symphony

El concert va començar amb la Obertura del ballet Cendrillon de Ferran Sor, obra poc coneguda i poc interpretada. Va ser interpretada amb un gest clar, petit, musical i energètic per part del director Jan Willem de Vriend.

El concert va començar amb la esplendorosa Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven. El plantejament musical del director va ser molt interessant musicalment treballant tot el relleu musical del fraseig de la partitura amb un clar sentit global en el seu discurs musical, on es va notar perfectament tot el sentit que li volia donar a cada moviment. Va fer destacar el relleu instrumental que hi ha entre el vent i la corda, així creant sonoritats molt riques en textura i color que va fer que la música de Beethoven es tornes viva i comunicativa, on es van poder sentir tots els matisos de cada secció i així donar una major riquesa sonora. Els tempos els va interpretar en general bastant lleugers amb contrastos sonors entre el forte i el mezzopiano. La fusta la va fer sonar càlida, el metall brillant i incisiu, les timbales contundents i la corda articulada i lleugera durant els tres primers moviments amb una musicalitat fresca, dinàmica i brillant. Els músics de l’OBC van respondre a la perfecció a les seves indicacions i els seus plantejaments, i que va fer que sonés una orquestra ben articulada, virtuosa i brillant.

En el quart moviment Coral van intervenir els solistes vocals i els dos cors. Jan Willem de Vriend va plantejar el moviment com una festa joiosa i brillant cap a la vida i la natura amb gran energia i expressivitat. L’orquestra i cors van sonar esplendorosos amb un so cristal·lí i molt brillant amb una gran energia i conjunció.

El quartet vocal solista va cantar amb un bon nivell destacant la veu brillant i ben timbrada del tenor Gustavo Peña, i la espectacular entrada del baríton Geert Smits “O Freude, nicht diese Töne!” que la va cantar amb una veu esplèndida d’un bell timbre amb una emisió de la veu formidable.

Els cors Lieder Càmera i Cor Madrigal van fer una intervenció espectacular amb gran potència com requereix la partitura i amb un alt nivell vocal amb una perfecta afinació. La conjunció dels dos cors sempre és perfecta en la seva sonoritat amb un total equilibri entre les veus amb una sonorita unificada de gran qualitat amb un so sempre curós i de bonic timbre. A més la Simfonia Coral té un afegit dificultòs per tots els cors que l’interpreten al estar escrita en una tesitura molt aguda durant tota la seva intervenció i que això tècnicament es difícil, i en aquest cas els dos cors van estar esplèndids. S’ha de felicitar la gran feina previa feta de les dues directores Elisenda Carrasco i Mireia Barrera juntament amb els seus cantaires per donar aquest alt nivell  a les seves formacions corals.

12508963_1024648204244027_4347974649620087395_n