Entrevista al baríton Àngel Òdena

544828_246994225413506_974599632_n

Entrevista feta amb motiu de la seva participació en les funcions de Simon Boccanegra de Verdi en el rol de Paolo Albani a la Temporada del Gran Teatre del Liceu 2015-2016.

Com van ser els teus inicis en la música i el cant.

Bé, la música va ser per mi mateix, per qué tinc una germana més gran que estudiava el piano, i vaig entrar al conservatori amb el piano. El cant va ser més tard, per que els homes has d’esperar una mica més per que t’ha de canviar la veu cap els 17 o 18 anys. En el conservatori de Tarragona en van animar i vaig començar a cantar en un cor i a mi m’agradava molt cantar. De fet cantar quan vens de tocar un instrument et sents com més lliure, ja que l’instrument el portes tu i és una cosa absolutament diferent i per a mi va ser un premi. Vaig començar així, vaig començar en un cor, després vaig entrar a l’aula de cant del conservatori de Tarragona, i així vaig anar fent cursos, concursos, i després una mica ho busques tu, que mica en mica les coses vagin rodant. Aquests van ser els meus inicis musicals.

Com ha sigut la teva evolució vocal des de els teus inicis fins ara.

Home, pot ser això ho haurien de dir els altres. Jo crec que preparant-te i estudiant molt, que això del molt es molt relatiu, que per mi molt potser una cosa i per a tu molt pot ser una altre. Jo crec que estudiant als inicis tens una veu com a més lleugera per que ets més jove, i mica en mica la veu es va formant i tu el que intentes es adequar-te i buscar una tècnica que et funcioni a tu, i a través dels mestres que he tingut i anant buscant, anant escoltant, i ara des de fa anys amb companys escolto com o fan i pregunto i ens ajudem; “escolta, com ho faries això” amb companys que jo crec que ho fan bé. Però cada un tenim un criteri i després hi han altres persones que no tenen el meu criteri i canten de conya, cuidado. Però jo crec amb certes coses, i llavors intento amb companys que crec que canten així doncs que em diguin que pensen i tal, i una mica vas així anant evolucionant. Ara la veu ja fa un temps que estic amb el repertori verdià, de Puccini, de verisme. També he fet algunes coses d’òpera alemanya que crec que en van bé a la veu, però jo no parlo alemany, llavors sempre es una certa dificultat per la comprensió, per la dicció, encara que quan ho faig m’ho treballo molt. Al final en aquest el camí, estic en un moment que la veu està bastant madura, i he d’afrontar aquest repertori, sense oblidar mai aquest tipus de cant amb el que jo hi crec, tècnica, etc… I a partir d’aquí, després la expressivitat i moltes coses, però en principi estic content.

escena06a

Per qué tu vas començar cantant Mozart i Rossini, en principi.

Si. Jo crec una cosa; que es parla molt que la carrera ha de ser d’una manera, d’una altre. Al final la carrera tu te la fas, però en certa manera te la fan. Això es una oferta i demanda. De vegades el més idoni es estar durant cinc o deu anys només cantant el repertori de Donizetti, Rossini, Mozart, però es que de vegades això potser no ho tens, i si vols viure d’això has d’intentar, sense fer-te mal, adequar la teva tècnica amb les coses que t’ofereixen i anant fent. També he cantat cada vegada més Zarzuela i òpera española, i una mica es si no tens determinat tipu de veu, aquests rols que he fet de Verdi no els haguès pogut fer. També la tècnica ajuda i després la possibilitat de qué et contractin per fer-ho.

Com prepares els teus personatges i amb quin criteri.

Jo crec que son tres criteris. El criteri musical, el criteri vocal i el criteri artístic del que diu el text i de lo que es el personatge bàsicament. T’assabentas de que va l’historia, de quin es el teu personatge, del que fa, quina es la seva interiorització d’aquest personatge. Al final, nosaltres durant dos hores i mitja tres hores que dura una òpera has d’asumir tota una serie de caracteristiques personals i de rasgos d’aquell personatge i de tal com es, es com posar-hi tota una vida d’un personatge allí en dos o tres hores, i això de vegades no es fàcil. Exactament t’has d’empapar de que va l’història, de com era aquell personatge, llegint etc… Avui a internet ho tenim molt fàcil en moltes coses. Evidentment buscant altres artistes que han fet aquests rols, que tu et miris a vera com ho fan , fan això, com ho expressaven i després fer la teva pròpia interpretació. I deprés ve la part musical, rodejar-te de persones bones musicalment, que t’ajudin i la part vocal. Una mica jo crec que son aquests tres terrens en els quals t’has de moure per montar un rol.

I quan un rol està molt fora de tu com personatge, que fas.

Doncs posar-te a dins, es que no tens més. A vera, hi ha una cosa que no sempre es troba, que es trobar directors d’escena molt bons. I tampoc tenim molt de temps per treballar a vegades, depen quina persona et trobes sap extreure el millor de tu. L’idoni seria sense que hi haguès un director més bo o menys, tu donesis el màxim de tu mateix, que ja ho intentes, però es eviedent que des de fora hi han persones que tenen allò tant especial que et saben treure el millor. I si, el més important, que no sempre passa, es que quan tu debutes una òpera es debutar amb algú molt bo, per que allò et quedi per la resta, de la manera que aquell personatge es de pensar, de ser. I si no a vegades inclús intentar fer, que no sempre puc, preparar amb directors d’escena que jo tinc amistat, rols que ells no faran, però que m’ajudin, que pensan sobre aquest rol, etc…

Amb quin tipus de personatge et sents més còmode

No ho sé. La veritat, es que jo crec que en tot tipus de personatge. Vocalment de vegades el belcanto o cantar coses que son refinades m’es més difícil que fer un personatge més istrionic, i que puguis evocar-hi tota la veu i fer pianos i fer coses que poden arribar més. Que no pas el belcanto, que es el màxim refinament de l’aire, del fraseig, però també influeixen en la manera de pensar del personatge, es més complicat. Però definir-me, tampoc em definiria, per que jo intentento fer-ho tot el màxim de bé possible, i hi ha una cosa que és bàsica en aquest feina, que jo crec que sempre hi poso, que es la il·lusió. Quant tens il·lusió per fer-ho, quan tu dius que si a un personatge, a partir d’aquí hi poses la màxima il·lusió.

escena08aQuin personatge t’ha donat més satisfacció, o tots.

No sabria que dir-te. El Barbero de Sevilla de Rossini el vaig fer a l’Òpera de Sabadell i després el vaig fer quatre o cinc vegades més, i després no el vaig fer més. A mi m’agradava molt. Quan entres en aquest terrny de Verdi, excepte el Falstaf que es còmic i que segurament l’haig de tornar a fer, la gran majoria d’òperes son tràgiques. Clar, jo recordo aquestes coses còmiques com al passat, i de tant en tant riure d’alt de l’escenari, fer riure i riure tu també es bonic, i això fa temps que no em passa. Quan a personatges no en tinc, però Verdi escribia molt bé per el baríton, i per totes les veus. Llavors cantar Verdi es un balsam, es arriscat i també empenyatiu, per que es dur i has d’estar allí, pero trobo que escriu molt bé, es molt generos amb el baríton.

Tu cantes tot tipus de repertori, oratori, òpera i zarzuela. Per qué creus tu que aquí a Barcelona no hi ha una temporda estable de Zarzuela amb un bon nivell com a Madrid, donada la gran afició i tradició d’aquest gènere musical.

Bé jo ja he parlat varies vegades d’això. Jo crec en certa manera com està muntat a l’estat espanyol, el Teatre de la Zarzuela que es del ministeri i el paguem entre tots. Jo canto cada any allà i estic super content. Llavors, algun cop jo he parlat amb algun responsable d’allà i li he plantejat el per que no monten una temporada del Teatre de la Zarzuela a Barcelona, ja que hi ha públic. El més important quan montes un espectacle es saber si tindràs públic, i públic a Barcelona n’hi ha, i quan han fet zarzuela algun cop que ha vingut el Teatro de la Zarzuela a Barcelona, al Teatre Victoria i a l’Auditori havien fet coses i els teatres estaven a tope. Llavors jo crec que haurien de buscar un conveni mitjançant les institucions, de que el Teatro de la Zarzuela com a tal, com institució vinguès a Barcelona i fes una temporada fixe cada any a Barcelona. Jo crec que això es una cosa que s’hauria de fer des dels cantants i des de la tradició, la gran tradició, ja que Amadeu Vives era català i que va fer uns dels grans hits de la zarzuela, s’hauria de fer algo. Jo dic, no sé, que el Teatre Nacional fos la seu per un parell de mesos l’any i que fos el Teatre de la Zarzuela, ja que està preparat i té un foso per l’orquestra per poder fer espectacles lírics. Llavors crec que el Teatre de la Zarzuela s’ho podria plantejar això. El que passa, es, que és difícil, per que tenen una estructura momtada ells, que tot i que m’imagino que tenen clar que es un teatre per tots els espanyols, està allà, i uan mouen alguna producció es per que algun teatre la lloga, i crec que s’hauria de canviar aquesta idea.

Clar, les produccions ja estan fetes.

Si. Es llogar un Cor, per que el Cor d’allà no vindria aquí, es motar-lo. Economicament segurament hi haurien les seves despeces, no sé quines ni com. Però també organitzativament m’imagino que des de allí el teatre, com ja tenen la seva estructura montada amb el seu teatre i tal, es una mica enganyos de que es un teatre que paguem tots, però no tothom té la oportunitat de veure els espectacles, això es injust. I jo crec que no es tracta de que el Liceu llogui les produccions per que es un teatre d’òpera, ja que el Teatro Real no ho fa, llavors em de partir d’aquesta base, no es el Liceu que li pertoca fer la Zarzuela. Es un altre teatre, i en aquest cas com tots paguem aquest teatre, trobo que podrien fer una mini temporada a Barcelona, i a més hi ha una cosa bàsica, que es que rebentaria de públic. Que haguessin iniciatives privades, i després que les institucions catalanes s’ho creguessin, per que jo crec que la Zarzuela forma part evidentment de la cultura catalana. Que de vegades això sona una mica ranci i tal, no no perfavor. Son compositors catalans, moltes de les Zarzueles es van estrenar a Barcelona, llavors jo crec que hi ha hagut una gran tradició de Zarzuela, no només a Barcelona, sinó a tota Catalunya i crec que això hauriem de recuperar-ho com patrimoni propi.

L’òpera com creus que ha evolucionat en aquest temps durant la teva carrera.

Clar, quan jo començava cantava amb cantans més grans que jo i t’explicaven certes coses. Es evident que em passat un anys on dominava molt la escena, jo crec que això ja s’està superant. Es eviedent que l’òpera s’ha de modernitzar, i una de les parts fonamentals on s’havia de modernitzar es en el pla de l’escena, per qué abans era tot com molt cartró pedra. Entres per aquí surts per allà, i al final tu estàs fent una història, i com estàs fent una història hi ha d’haver un treball actoral. Hi va haver un domini de l’escena, qui manava en tot era el director d’escena i que inclús decidia quins cantants havien de cantar. Això pot estar bé, però fins a un cert punt, per qué quan tu vas anar al Conservatori mai et van ensenyar això, sino la veu i la música. Tot això està molt bé si no oblidem mai que estem interpretant una música, un text, i a més que aquesta música té un temps ja determinat en el que ho va fer el compositor. El que no pot ser es que ha arribat un punt de que a vegades fem, per exemple, la Traviata de qui, i que vol dir del director d’escena tal, o l’Aida de tal, no, l’Aida es de Verdi i la Traviata es de Verdi i la Lucia es de Donizetti. No ens hem d’oblidar d’això, ja que jo crec que es fa poc, que es recoltzar compositors que facin òperes noves, i si volem modernitzar el que hem de fer es això. Quan canviem les òperes de context a mi em sembla molt bé, de veritat, sempre i quan no hi hagi una contardicció amb el que estas dient i amb el que estàs fent, que de vegades m’ha passat, per qué ja no t’ho creus, si jo no m’ho crec com s’ho creura el públic?. Però si no hi ha aquesta contradicció a mi com si en possen a Marte, ho dic de debó. Al final les òperes expliquen històries humanes. Les històries humanes son iguals ara al 2016 que al 1900, que al 300 després de Crist. Les històries humanes son relacions, amor, odis, envejes, tot, i això sempre hi és, i encara que siguin històriques con aquesta, Simon Boccanegra, expressen coses humanes. Llavors, es igual que ho traslladin, però sempre i quan el que estas dient formi part de la història.

Jo el que trobo, com dius tu, que quan el que passa a escena no te res a veure amb el text i el context,  això no funciona.

Quan això passa es per que el director d’escena no està prou preparat. Jo quan he tingut directors que han canviat això, però ben preparats, cap tipus de problema, al contrari. Hi ha una cosa bàsica a la meva feina, que es que a mi el que m’agrada i quan disfruto es quan del director d’orquestra, dels companys i del director d’escena el resultat es que tu aprens. Amb quaranta-set anys que tinc, seguir aprenent es la motivació d’aquesta feina. Quan no aprens res, quan no t’aporten res, es fa molt pessat, per que estàs un mes assajant amb funcions, i jo no he après res aquí, i amb la teva professionalitat cantaras el màxim de bé possible, però personalment el que t’agrada es aprendre i que et diguin coses noves. I jo encantat d’aquestes produccions , per que jo m’ho passo bé, però que tinguin un sentit, ja que a vegades no tenen sentit.

Saps que passa, es que això es art. Si que es veritat que a vegades el director d’escena vol emetre un misatge, que tu com estas ficat alla dins al fina l’entens, ho comprens i ho comparteixes. Però quin es el problema, el públic bé les tres hores auqelles. Això es com si tu mires una obra d’art contemporània de pintura o escultura, després te la expliquen, i tu dius`, deunidó lo que a pensat aquesta persona, i si no t’ho expliquen tu veus allò i dius, jo no veig res, i t’ho han d’explicar. Una mica a vegades passa això amb les posades en escena, que si no t’ho expliquen no saps el perqué de tot això i costa molt arribar al públic un determinat tipus de coses. És difícil trobar el punt mig i com artista al menys tu t’ho has de creure, i després el públic decidirà.

Quins personatges que encara no has fet t’agradaria fer en un futur.

He de fer el Rigoletto, el Nabucco que tenia ganes de fer-los. El Simon Boccanegra es un personatge que m’agradaria fer, bé, ja hi haura temps per això. També he de debutar l’Scarpia de Tosca, i estic molt content de fer-ho. Tant el Rigoletto com el Nabucco eren personatges que tenia ganes de fer. Tot d’òperes de Verdi, ja que he cantat Un ballo in maschera, o Don Carlo, Aida, Attila, La Traviata. Llavors tot aquest tipus de rols m’agraden i estic molt content, i el que m’agradaria es repetir-los. Si que es veritat que algun tipus d’òpera de Wagner, que he fet algo, però em tira enrrera la vocalitat alemanya, i que crec que la meva veu hi va bé, però es complicat per que no parlo l’alemany, segurament si el parlès ja m’ho miraria diferent. Quan m’ofereixen coses noves m’ho miro a vera que tal, i acabo de fer una òpera d’estrena mundial i que va ser molt complicat, i quan mi vaig possar vaig pensar, mare de déu, però el resultat ha sigut molt bó. Es l’única òpera que va esciure el maestro Sorozabal que es diu “Juan José”, que s’havia estrenat en versió concert, i la vam estrenar escenificada per primera vegada al Teatro de la Zarzuela. Musicalment i d’escena era molt dura i vam tenir, per mi, un dels millors directors d’escena espanyols, que es José Carlos Plaza. Llavors treballar amb ell es un gust.

escena33a

Que esperes del futur.

Bé del futur bàsicament, potser ara et diré una tonteria que es bàsica, a partir de certa edat, la salut. De debó, si tens salut, tot lo altre funciona. El nostre món es molt competitiu, molt complicat, per que si no estàs tu hi ha un altre, i d’atres n’hi han molts i molt bons, llavors es un món competitiu, i el que jo espero d’aquesta feina es disfrutar del que tens i no amargar-te del que no tens. Amargar-te, desil·luisonar-te o fer-te mal pensant amb allò que no has pogut obtenir i aconseguir, i que creus que et mereixes. Jo crec que el més important, es que jo vaig tenint feina i estic content. Clar que jo voldria de vegades un altre tipus de rols i altre tipus de teatres, m’agradaria cantar en teatres que no hi he estat, o repetir en algun que he cantat i no em criden per motius que no depenen de tu, sino, que hi han molts interessos legitims per altres persones que tenen més influències i tu no la tens tant, i llavors com no la tens tant, s’avancen altres persones, no sé… tampoc sabria dir-te. Però crec que al final el més important es la il·lusió i no predre-la mai, per que quan la perds la per aquesta feina, ja ho perds tot. El meu mestre, Eduard Giménez, deia que per molts diners que guanyis amb aquesta feina, si no hi ha la il·lusió, ja que sempre estàs fora de casa i no veus els teus fills i la teva dona, això no es pot pagar amb diners, l’únic que o pot pagar es la il·lusió d’aquesta feina. En definitiva, tenir feina i disfrutar amb ella.