Luis Fernando Pérez al Palau

Temporada 2015-2016 de “Palau 100 Piano”

Dimecres, 18 de maig de 2016

palau-de-la-musica-catalanaFrederic Mompou

– Escenes d’infants

Isaac Albéniz

– De la suite Iberia: Evocació, El puerto, Almeria, El Albaicín

Enric Granados

– Goyesca: Primer llibre, Intermezzo de l’òpera Goyescas, Segon llibre

 

Luis Fernando Pérez – piano

Luis Fernadez Pérez- Festival de Torroella de Mongrí

Les Escenes d’infants de Frederic Mompou són cinc petites i delicades peces que va començar a compondre el 1915 (en tornar gairebé de la seva primera llarga estada a París) i que va completar el 1918. La seva font de referència és la cançó catalana La filla del marxant, encara que en el transcurs de les peces juga amb els crits dels nens, en curiosa intervàl·lica i amb un ús subtil de la melodia que culmina en les Jeunes filles au jardin.

Luis Fernando Pérez va començar el concert amb aquestes breus peces de Frederic Mompou amb sensibilitat i un so preciosista del piano amb una articulació curosa i clara.

La Suite Iberia d’Issac Albéniz va ser composta entre el 1905 i 1909, i és una de les obres més importants de la literatura pianística espanyola. Consta de quatre quaderns de tres peces cada un, i el seu autor la va subtitular “Douze Nouvelles Impressions en Quatre Cahiers”. El primer quadern dedicat a Madame Jeanne Chausson va ser escrit al mes de desembre de 1905 a París. El segon quadern dedicat a la pianista Blanche Selvas escrit a París, el tercer quadern dedicat a Marguerite Hasselmans i el quart dedicat a Madame Pierre Lalo, el va compondre a París l’estiu de 1907.

A Iberia es presenta una dimensió politica i filosofica que resumeix l’idea que tenia Albéniz de la cultura espanyola i el seu lloc en la civilització europea. En la vida d’Albéniz com en la seva música existeix una dicotomia entre els fets i la ficció, entre lo real i lo imaginari, i també entre lo vell i lo nou. Al llarg dels quatre quaderns d’Iberia, Albéniz evoca una España ideal però al mateix temps l’España real que va conèixer i viure. En ella queda pianisticament expressat el so universal de lo espanyol tal com Albéniz ho enyorava, per què va sentir i va escriure Iberia des de l’exili, des de l’enyorança de la seva terra. La seva personalitat que pasava de la melancolia a la euforia es veu reflexada en aquestes estampes amb gran sentit romàntic.

Amb la música d’Isaac Albéniz el pianista va obrir un ventall de colors i textures pianistiques riques en contrastos. Li va aportar a la partitura tot el perfum de les imatges pianistiques sobre el paisatge peninsular amb expressivitat i força, alhora amb delicats sons i frasejos amb lirisme contrastats amb una articulació brillant simulant el vent, el mar, la vida i la natura, treient el màxim partit del seu instrument.

goya-duqyesa-de-alba--644x362

Goyescas d’Enric Granados, subtitulada “Los majos enamorados”, és una Suite per a piano composta entre 1909 i 1911, considerada l’obra mestra del compositor. El seu nom fa referència a l’obra del pintor Francisco de Goya, de qui Granados era un gran admirador. No obstant això, no existeix una correspodència exacta entre cadascuna de les peces i un quadre del pintor en particular, més aviat l’obra tracta de descriure una atmosfera, i no de fer una descripció musical d’unes escenes concretes. L’obra consta de dos quadrens i sis peces que en conjunt tenen una durada al voltant d’una hora. Granados va començar la composició l’any 1909, i ell mateix va estrenar el primer quadern al Palau de la Música Catalana l’11 de març de 1911. El segon quadern va veure la llum el desembre de 1911, i va ser estrenat a la Sala Pleyel de París el 4 d’abril de 1914.

Granados va compondre una setena peça, El Pelele, que sí que correspon exactament a un quadre de Goya, però que mai va ser afegida al conjunt inicial, tot i que habitualment s’interpreta unida a Goyescas.

A la segona part va interpretar la integral de “Goyescas” de Granados. Luis Fernando Pérez domina a la perfecció la partitura on li otorga maduresa interpretativa i profunditat musical. La seva versió està plena de contarstos sonors amb unes interessants textures pianistiques per poder aportar la personalitat adient a cada moviment, amb una tècnica impecable i un domini absolut del teclat amb un so rordó i ampolòs, amb una perfecta articulació on s’enten tot el que hi ha a la partitura amb relleu entre les dues mans. És un pianista amb una gran capacitat per dibuixar les frases musicals amb poesia i lirisme romàntic. La seva expressió romàntica va estar present durant tota l’obra amb força i sensibilitat, destacant  “Quejas o la maja y el ruiseñor” que va ser d’una execució esquidida.

Luis Fernando és un gran intèrpret de la literatura pianistica espanyola i, les seves versions ja son de referència.