Orfeo ed Euridice a Peralada

Festival Castell de Peralada

Divendres 31 de juliol de 2011

 

ORFEO ED EURIDICE de Christoph Willibald von Gluck  versió de Viena 1762

Una producció del Festival Castell de Peralada amb la col·laboració del Theater and der Wien i del Teatro Solis de Montevideo. Nova producció Memorial Luis Polanco

 

Anita Rachvelishvili – Orfeo

Maite Alberola – Euridice

Auxiliadora Toledano – Amore

 

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Jordi Casas dirc.)

BandART, orquestra   Gordan Nikolic – Direcció musical

 

Carlus Padrissa – direcció d’escena

David Cid – realització vídeo

Sagar Fornies – direcció d’art

La Fura dels Baus – escenografia

Carles Rigual – il·luminació

Aitziber Sanz – vestuari

Munich – calçat

Toni Santos – Perruqueria

 

Quan Orfeo descendeix cap a Euridice, l’art és el poder per el qual la nit s’obre. La nit per la força de l’art, l’acull, l’intimitat es torna acollidora, la unió i l’acord de la primera nit. Però Orfeo descendeix cap Euridice: per ell, Euridice és l’extrem on l’art pot arribar, sota un nom que la dissimula i sota el vel que la cobreix, és el punt profundament obscur cap a el qual sembla que tendeixen l’art, el desig, la mort, la nit. Ella és l’istant en que l’esencia de la nit s’apropa com l’altra nit. (Maurice Blanchot)

La mirada d’Orfeo per Carlus Padrissa:

Orfeo no resisteix més els laments d’Euridice., es gira i la mira. Amb la seva mirada a complert el compromis amb la diosa de l’amor i amb la conseqüència que la perd. Aquesta mirada d’Orfeo a sigut interpretada com el límit de la creació artistica, la foscor dintre la foscor, un lloc infertil i turmentat on regna la confusió, la por i la falta la inspiració.

En la nostra mirada d’Orfeo ens em inspirat amb el romànic, en l’estil artistic que s’adapta a una societat ruralitzada, inculta, feudal i controlada feudalment. En l’art de la irracionalitat, el obscurantisme i el misteri. La porta de les esglesies romàniques esta orientada a ponent per que el pelegrí entri a l’alba per el costat més obscur de la nit i una vegada a dintre orienti la seva mirada cap a la petita llum crepuscular que penetra per la petita obertura de l’absis. Els seus capitells, els seus frescos i els seus manuscrits no parlen del castig i de l’infern de manera reiterativa.

Però en la versió Gluckiana hi ha una segona oportunitat, quan Orfeo canta la seva ària: Che farò senza Euridice torna la seva màxima inspiració crean un dels moments més exquisits de tot el gènere operistic, capaç de conmoure als mateixos deus i perdonar-li la seva equivoca mirada. Orfeo ho arrisca tot per jugar la seva última carta i guanyar.

250 anys després de que Gluck reformes i asentes les bases de l’òpera clàssica, potser a arribat el moment per donar un pas endavant: Que l’orquestra toqui, es mogui i actui a sobre l’escenari. Que la lira d’Orfeo sigui, en la nostra mirada, una lira gegant formada per 40 musics i com si cada un fos una de les seves cordes, vibren en cada nota i en cada acord musical, fins obrir una a una les portes de l’infern i així rescatar a Euridice.

BandART és una orquestra jove amb l’esperit de Gluck i d’Orfeo, que vol viure la experiencia d’interpretar la música com un acte irrepetible, com el músic de rock, o com el performer a sobre de l’escenari. La música continguda i repetitiva de Gluck és ideal per mostrar les coreografies espontànees  que realitzen els arcs de les cordes o els estiraments i contradiccions dels trombons, o els arpegis de l’arpa doblats per els pizzicatos dels violins. La bellesa del moviment dels cosos generadors de la música. Un tresor per monstrar.

La nostra mirarda d’Orfeo, es sobria, austera i sostenible, com exigeix la nostra epoca de crisis, i al no necesitar de la caixa escenica és pot representar tant en un teatre que en un auditori o en un espai no convencional. La clau es treure el màxim amb els mínims recursos que exigeix la partitura: tres cantans solistes, un cor de cambra i una petita orquestra de 40 músics, tots ells a sobre de un escenari inclinat de fusta on es reflecteix la llum i les ombres. (Carlus Padrissa Director d’escena).

 

L’Orfeo que varem poder gauidir al Festival Castell de Peralada va ser absolutament fantàstic; per la seva originalitat, per la seva sensibilitat escenica i musical, per la seva expresivitat comunicativa, per la seva qualitat musical-escenica, per la feina actoral entre els cantants i els musics, per la profunda lectura de l’obra que va fer que entresin profundament en l’escencia del drama i per la sinceritat i onestitat en quan a la posada en escena de la partitura.

Part escenica: Va ser una barreixa de sencillesa i bellesa alhora, amb una conbinació de l’ànima dels personatges amb ells mateixos amb el cor i l’orquestra. Tot va ser una mateixa ànima ja que tots formaven part de l’escena amb l’orquestra també com a particep. L’orquestra anava vestida amb el mateix vestuari que el cor en base i estava involucrada de la mateixa manera que el cor. Ells representaven les 40 cordes de la lira d’Orfeo i al tocaven amb el cos sencer interpretant part de la coreografia, va ser realment al·lucinant! Els músics a moments tocaven sentats en l’escenari i a moments és movien per l’escenari expresivament segons el que volia expresar la música. Va haver un moment realment impactant quan Orfeo baixa als inferns i els músics de l’orquestra estaven expresant amb el seu cos d’una manera fantàstica l’engoixa que sent Orfeo al anar a buscar el seu amor. El decorat era molt sencill i molt funcional amb l’escenari inclinat on es reflectien unes imatges de video disenyades en tot moment segons l’estat animic i la situació per on passava Orfeo i que a moments va ser d’una gran força-expresivitat, d’una gran bellesa, d’una gran sensibilitat i realment impactans que varen aconseguir donar profunditat i dimensió a l’escena.

Part musical: La part musical va ser fantàstica per tots els interprets. Les cantants solistes varen ser de alt nivell: L’Orfeo de Anita Rachvelishvili va ser del tot entregat, aquesta cantant posseeix una veu important amb un timbre molt interesant al ser bastant fosca amb un volum considerable i amb una tècnica i expresivitat molt notable. A més es una cantant que s’entrega totalment amb el que esta cantant en tot moment amb emoció i calidesa, i el paper d’Orfeo realment el broda amb una molt bona interpretació actoral. La Euridice de Maite Alberola va ser tendre i expresiva a la vegada amb un veu de bell timbre i bona musicalitat. Alberola també posseeix una importatnt veu amb molt cos i bona tècnica. L’Amore de Auxiliadora Toledano va ser la més discreta de les tres cantants, és una cantant amb bon gust musical, però te una veu amb poca personalitat tant timbricament com expresivament i amb poc volum i que va contrastar massa amb les seves dues companyes de repartiment.

El Cor de Cambra del Palau va fer una ecxel·lent feina tant d’escena com musicalment. El cor va sonar amb gran nivell tant vocalment com musicalment i actoralment varen fer una molt bona feina, ja que estaven molt involucrats en l’escena amb molta expresivitat. El so del cor era compacte amb una afinació impecable i amb total cohesió entre ells.

L’orquestra BandART va ser es podria dir lo que més va impactar, ja que és una orquestra  que destaca per la seva expresivitat al tocar, ja que ells és una cosa que volen transmetre i ho fan de maravella. L’intenció d’aquesta orquestra és tocar sense atadures protocolaries i deixar que la música flueixi naturalment i amb tot el que comporta l’expressió musical de les partitures amb tots els estats d’ànim a flor de pell i amb un altisim nivell intrumental per part de tots els seus components. Un altre tema es la feina que ha fet La Fura dels Baus amb ells, ja que es increible com es mouen per escena tocant els seus instruments i formant part de l’expresivitat del montatge. A més musicalment va funcionar tot a la perfecció sense cap desajustament per part de cap instrumentista i per part de cap cantant ja que no hi havia un director musical i anaven tots completament compenetrats amb mo,ta sensibilitat, la qual cosa es una de les peculiaritats de aquesta orquestra, ja que ells treballen sobre la comunicació i la expresivitat entre tots els músics.

També destacar el vestuari i la il·luminació ja que tot estava treballat en tots els detalls.

Realment va ser un Orfeo i Euridice per recordar i espero que el poguem gaudir d’aquí al nostre futur més próxim ja que La Fura dels Baus a fet una gran feina.

 

Ofèlia Roca