Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi

  • Simon Boccanegra: Anthony Michaels-Moore/Alberto Gazale
  • Amelia Grimaldi: Krassimira Stoyanova/Barbara Haveman
  • Jacopo Fiesco: Giacomo Prestia/Stefano Palatchi
  • Gabriele Adoro: Neil Shicoff/Aquiles Machado
  • Paolo Albiani: Marco Vratogna/Carlos Bergasa
  • Pietro: Pavel Kudinov
  • Capità de ballesters: Jorge de León
  • Serventa d’Amelia: Claudia Schneider

Direcció musical: Paolo Carignani

Direcció d’escena: José Luis Gómez

Escenografia i projeccions: Carl Fillion

Vestuari: Alejandro Andújar

Il·luminació: Albert Faura

Moviment escènic: Ferran Carvajal


Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Intermezzo Programaciones Musicales

Director del Cor: José Luis Basso

Simon Boccanegra s’estrenà a la Fenice de Venecia el 12 de març de 1856, sense gaire èxit. El músic i crític italià Abramo Basevi (1818-1885), contemporani de Verdi, n’explicà les causes en el seu “Studio sulle opere diGiuseppe Verdi” (Florència, 1859).

És curiós que Vasevi considerés que aquest primer Simon Boccanegra s’allunyava massa del bel canto i s’orientava, per influència wagneriana, a la manera germànica de compondre. Més de vint anys després, amb l’ajuda d’Arrigo Boito, personatge decisiu en les obres de vellesa del compositor, Verdi féu una segona versió que ha quedat com a definitiva, estrenada amb un gran èxit a La Scala de Milà el 24 de març de 1881.

José Luis Gómez, director del Teatro de la Abadía de Madrid i prestigiós actor i director d’escena, es presenta al Liceu amb l’estrena d’una versió de Simon Boccanegra coproduïda pel Gran Teatre del Liceu i el Grand Théâtre de Genève.

De l’obra de Verdi, segons la versió definitiva de 1881, José Luis Gómez n’ha subratllat l’essencial: el valor polític del personatge de Boccanegra construït com a icona de l’exercici democràtic, tolerant i republicà d’un poder que li ha estat confiat per voluntat popular. Per subratllar-ho, Verdi –i Arrigo Boito, que col·laborà amb Verdi en aquesta versió definitiva –introdueix la gran escena de la Sala del Consiglio en què Bocanegra canta l’ària “Plebe!, Patrici! Popolo” que posa la pau interior i la pau internacional com a bé suprem de la República. José Luis Gómez ha volgut subratllar en la seva dramatúrgia el caràcter central i vertebrador que té aquesta escena en el conjunt de l’òpera.

L’escenografia de Carl Fillion, d’altra banda, opta per una posada en escena sòbria i neta, distanciada de qualsevol referent historicista -o de qualsevol actualització- que pogués distorsionar el valor universal -no només històric, no només local- del sentit de l’obra. Però Fillion fa més: la seva elegant escenografia té alguna cosa d’orgànic perquè es transforma constantment per donar pas a la successió d’escenes que caracteritza l’obra i aconsegueix, així, integrar el que en l’original sembla, sovint, merament juxtaposat. El vestuari d’Alejandro Andújar, encara, molt estilitzat, vol evocar el de l’època de la Revolució Francesa que, per a Boito i per a Verdi, havia de ser necessàriament el referent republicà més valuós. Amb tots aquests recursos, José Luis Gómez ordena i depura els materials de l’òpera per aconseguir que les emocions i les veus siguin el centre de la nostra atenció i el canal que ens transmeti el missatge de tolerància i de pau de Simon Boccanegra.

Dit tot això haig de dir que la posada en escena de José Luis Gómez és del tot interessant al fer una creació molt respectuosa amb la historia que s’està explicant i que arriba a la sociologia mes profunda de Simon Boccanegra ja que la mirada esta posada en el seu endins com a home i com el Dux i que provoca que no sigui mai un tractament amb moviments de mes, sinó els justos per no molestar les escenes i la essència del que esta passant en tot moment al igual que fa amb tots els altres personatges i que provoca que els cantants es trobin a l’escena molt còmodes i amb total naturalitat.

Els moviments de la gran massa coral son molt fluïts, efectistes i adients en tot moment i que fa que s’entengui a la perfecció el llenguatge a que esta esposat el cor en la seva  funció expressiva en aquesta òpera.

Del decorat puc dir que és una estructura vidriosa minimalista per on passen projeccions molt encertades que fan que canviï tot l’ambient amb clars obscurs, amb colors diferents, amb llums contrastades i que en l’últim acte en el moment de la reflexió de Boccanegra on les projeccions evoquen el seu atormentat cap amb una espècie de turbulència espessa movible que es projecta al vidre i que defineix a la perfecció el que està passant pel seu cap.

Aquesta estructura es va movent segons el que convé i fa que doni molta perspectiva al decorat i molt bona funcionalitat segons el moment mes solemne com un mes íntim i que juguen amb unes esplèndides llums coloristes segons la escena i amb una simbiosi perfecta amb el vestuari.

La proposta de vestuari es del tot interesantíssima ja que passa per totes les èpoques del Trajo barrejades entre si i de una manera molt natural i sense fissures i que fa un efecte realment genial amb els seus colors i textures diferents de les robes que han fet servir.

Primer repartiment:

Anthony Michaels-Moore va fer un Simon Boccanegra amb una psicologia mes humana que autoritària. Va cantar amb una veu sempre present i de bona emissió i amb una total entrega al seu personatge.

La Amelia Grimaldi de Krassimira Stoyanova va ser cantada plena de dolçor i amb aquesta veu tant preciosa que posseeix aquesta excel·lent cantant i alhora amb una tècnica impecable que controla la seva emissió de la veu en tot moment i amb molt bona interpretació del seu personatge tant actoralment com musicalment.

El Jacopo Fiesco de Giacomo Prestia va estar cantat amb una veu en tot moment ben emitida amb uns greus amb molt de cos i amb molt bon domini escènic.

Neil Shicoff va fer un Gabriele Adorno molt apassionat ja que és una de les característiques de aquest cantant, l’apassionament romàntic que sempre inunda les seves interpretacions, i que va cantar en tot moment amb una veu molt segura i molt ben resolta en tots els seus passatges.

El Paolo Albani de Marco Vratogna va estar cantat amb autoritat, força, amb una excel·lent interpretació del seu personatge i amb una veu que el va acompanyar en tot moment.

El Pietro de Pavel Kudinov, el capità de Jorge de León i la serventa de Claudia Schneider varen estar interpretats amb un alt nivell.

Segon repartiment:

El Simon Boccanegra de Alberto Gazale va ser primerament autoritari i amb caràcter i amb una bona dosis de humanitat i tot cantat amb una veu del tot homogènia i equilibrada en tot moment en la seva emissió i amb un grau alt de transformació cap el seu personatge.

El Fiesco de Stefano Palatchi va ser del tot expressiu i amb una gran entrega per part del cantant alhora que el va cantar en tot moment amb una veu molt present durant tota la representació.

La Amelia de Barbara Haveman va ser ideal en tot moment al cantar-la amb una estupenda veu amb un gran volum, amb una gran expressivitat i comunicació i amb un gran nivell de interpretació escènica i musicalitat verdiana, esperem que no sigui l’última vegada que podem gaudir de l’interpretació de aquesta excel·lent soprano.

El Gabriele Adorno de Aquiles Machado va ser deliciós cantat amb aquesta veu tant bella com la que posseeix aquest cantant, i amb una tècnica molt segura en tots els seus registres i amb un absoluta entrega personal al seu personatge dotant-lo de una gran expressivitat i comunicació la cantar.

El Paolo de Carlos Bergasa va estar cantat amb una excel·lent projecció i sempre la justa sense sobrepassar-se i amb tota la expressivitat necessària pel seu personatge.

Paolo Carignani va fer una direcció musical de alt nivell amb una gran força musical, amb un control absolut dels músics tant de la orquestra com del cor que va fer que ambdós sonessin amb un so compacte i amb un volum contundent i alhora amb molta elegància , i que va nodrir a la partitura de una gran musicalitat amb les seves dinàmiques contrastats  i amb molts frasejos musicals, i també  espero molt sincerament que puguem tornar a gaudir al Liceu de la seva presencia en properes temporades.

Gran Teatre del Liceu

Dimarts, 23 de desembre de 2008

Ofèlia Roca