L’OBC i Txaikovski

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte 27 d’octubre de 2012

 

Piotrílitx Txaikovski

– Serenata per a cordes en Do major, op. 48

– 1812, Obertura solemne, op. 49

– Simfonia núm. 4 en Fa menor, op. 36

 

Dmitrij Kitajenko – Director

 

Més enllà de la música de ballet quel’ha fet immortal (El llac dels cignes, El trencanous i La Bella dorment), Txaikovski és el darrer gran simfonista rus del segle XIX i fa parlar l’orquestra des de dins del cor.

El públic rus, quan escoltava aquelles obres, quedava atrapat: la música de Txaikovski sonava diferent. Des del punt de vista tècnic i formal, no hi havia gaire diferència amb la resta d’autors de la Rússia imperial -orquestració generosa, formes clàssiques impecables, melodies brillants i àmplies; potser era més discret a l’hora d’utilitzar la música tradicional…-, però alguna cosa feia que el públic quedés enganxat a la música de Txaikovski. La clau era la passió: l’autor hi posava una intensitat emocional que no era gens comuna en la música russa. La música de Txaikovski “deia” alguna cosa, interpelava directament l’oïdor, l’hi feia participar. La mateixa passió, la mateixa emoció i el mateix compromís personal que Fiodor Dostoievski havia fet aparèixer en els personatges de les seves novel·les. I aquesta sinceritat emocional, aquest contingut psicològic, era tota una novetat i tenia una força indubtable.

Pel mateix motiu, hi havia una part del públic que el considerava massa profund, fins i tot massa pretensiós. A més, li criticaven el fet que no combregués amb els postulats estètics del Grup dels Cinc, els autors de moda (Mussorgski, Rimski-Kórsakov, Cui, Balakirev i Borodin), que prioritzaven la música autènticament russa per sobre de tot. Per a ells, Txaikovski era massa occidental, massa europeu: poc autèntic. Així i tot, la seva música enganxava.

La Serenata per a cordes la va escriure l’any 1880, encara que en realitat s’havia plantejat la composició d’una simfonia. Així, l’obra que li va sortir no s’ajustava al format de “música de cambra”, sinó que entrava de ple en el gènere simfònic. Tal com va apuntar ell mateix a la partitura, “coms més efectius hi hagi a l’orquestra de corda, millor es respectaran els desitjos de l’autor”. Dels quatre moviments de què consta, en destaquem el segon -que ha adquirit una gran popularitat- i el darrer, amb dos temes principals que no amaguen l’origen rus del autor.

Des de la primera nota la corda de l’OBC va tocar amb molta qualitat sonora. Dmitrij Kitajenko és un director molt elegant, amb molta cura del so de l’orquestra, amb unes idees musicals molt clares per on vol que evolucioni les seves interpretacions. Té molt clar els diferents colors i contrastos musicals i sonors de les partitures de Txaikovski i com ha de treballar l’orquestra per poder destacar-les. En la serenata es varen sentir unes sonoritats de la corda molt interessants encara que els tempos varen ser una mica lents, però que Ktajenko va comseguir una corda calida i unificada.

L’any 1880 va començar a treballar en la composició d’una obra simfònica per commemorar la resistència del poble rus davant l’exèrcit napoleònic, un episodi que va posar fi a la retirada dels francesos l’any 1812. El resultat, l’Obertura 1812, va ser una obra espectacular. Segons l’autor, “massa forta i sorollosa, sense cap mèrit artístic”. L’obra descriu tot el procés de l’ocupació francesa i la retirada definitiva amb una melodia religiosa de l’Església ortodoxa a l’inici, melodies tradicionals i militars, la batalla dels exèrcits, l’himne La Marsellesa -presentat amb diferents caràcters, segons es descriu la victòria momentània francesa o la fugida- i l’himne trionfant rus, acompanyat -segons la partitura- per trets de canó i repic de campanes. L’estrena s’havia de fer davant la catedral del Crist Salvador de Moscou, tot aprofitant-ne les campanes i disposant uns canons a la plaça. La catedral, però, encara va trigar un any a inaugurar-se, i l’obra de Txaikovski es va interpretar amb orquestració “normal” en el marc de l’Exivició d’Art i Indústria de Moscou el 20 d’agost de 1882.

L’Obertura 1812 va començar amb una entrada per part dels violoncels i les violes amb una musicalitat molt interessant i amb un so per part de les seccions amb molta cura. Tota l’Obertura va estar tocada amb inteligencia musical, ja que Kitajenko va fer una lectura molt acurada en les seves parts de la partitura, ja que es compon de varios temes musicals i seccions diferents i que el director va diferenciar a perfecció amb el caràcter que calia per cada motiu musical. Va fer una interpretació molt equilibrada orquestralment cuidant molt el so de l’orquestra i la conjunció orquestral.

Les tres darreres simfonies de Txaikovski -les Simfonies números 4, 5 i 6- formen una mena de trilogia comparable en pes musical a la que formen els seus tres ballets: El llac dels signes, La Bella dorment i El Trencanous. La música que compon els tres ballets és música extrovertida, música que mira cap a l’exterior, pensada per divertir, per dansar, per fer de suport d’un argument impostat. En el cas de les tres darreres simfonies passa tot el contrari: la música mira cap a l’interior i intenta ser una resposta a les preguntes existencials de l’autor i a la seva obsessió pel destí.

Txaicovski li va contestar en una carta a Von Meck el significat de la seva quarta Simfonia: “A la nostra simfonia hi ha, naturament, un programa, és a dir, la possibilitat d’explicar verbalment el que intenta expressar, i només a vós us puc i us vull indicar la significació del conjunt i del detall”. En resum, Txaikovski explica que el primer moviment el dicta la força fatal que impideix assolir la felicitat plena; el segon, l’estat de malencolia que se sent al capvespre, quan s’està sol i cansat; el tercer són capricis, arabescos i imatges que no podem copsar, que passen per la imaginació quan s’ha begut una mica de vi i s’entra en la primera fase de l’embriaguesa; i finalment, una festa popular interrompuda pel teme fatal que recorda que els altres són feliços amb els seus sentiment espontanis i senzills, però que cadascú només pot comptar amb ell mateix: “No diguis que tot és trist en aquest món, sempre hi ha alegries, senzilles però fortes. Alegra’t de la joia dels altres. Coma a mínim, podem viure!”.

La Simfonia va estar plena de contrastos musicals i sonoritats diferents. La feina del director i els músics va ser molt notable ja que es va notar que va haver un entendiment per part de tots. El resultat va ser una interpretació polida i musical plena de contrastos musicals, amb un plantejament musical amb coherència i que Kitajenko es nota que coneix les partitures de Txaikovski a la perfecció, on tots els motius musicals eren presents. En el tercer movient s’ha de felicitar a la corda per el seu llarg passatge de pizzicato i que la secció de la corda la va interpretar amb molta presició i sonoritat amb qualitat contrastant amb les intervecions del vent amb un color interessant i bonic.