La Sisena de Mahler per la San Francisco Symphony

PALAU 100
Dijous, 2 demaig de 2011
Gustav Mahler
´
– Simfonia núm. 6 en La menor “Tràgica”
Allegro energico, ma non troppo. Heftig, aber markig
Scherzo: Wuchtig
Andante moderato
Finale : Sostenuto – Allegro moderato – Allegro energico
San Francisco Symphony
Michael Tilson Thomas – Director
Mahler va acabar la Sisena Simfonia durant l’estiu de 1904 a la seva residència de vacaces de Maiernigg.
El clima desassosegat d’aquesta simfonia no monopolitza l’obra, sinó que és contraposat amb altres elements de caràcter ben diferent. L’hàlit desesperat prové, entre altres coses, del tema principal del primer temps i d’un motiu, martellejat insistentment pels timbals, que se sol associar a l’acció implacable del destí, que és present com una mena de leimotiv en tots els moviments, amb l’exepció de l’Andante, i sobretot al final de l’obra, amb els tres famosos cops de martell, per refusar definitivament qualsevol raig d’esperança.
S’ha parlat molt dels aspectes premonitoris d’aquesta simfonia i especialment dels tres cops de martell finals, el darrer dels quals mortal. Quan l’obra s’estrenà a Essen, el 27 de maig de 1906, Mahler va caure en una gran agitació mental a propòsit de tota l’obra, fins al punt que féu suprimir el tercer cop de martell (posteriorment, alguns directors l’han restablert per tornar a la versió original). En escriure l’obra, encara no fou assetjat per cap superstició. Més tard, però, en el fatídic any 1907, Mahler va rebre una triple i punyent contrarietat: fou constret a deixar el se càrrec a l’Òpera de Viena, se li declarà una seriosa malaltia cardíaca i fou colpit per la mort d’una de les seves filles a l’edat de 4 anys.
La San Francisco Symphony desde que van interpretar la primera fins l’última i durant tot el concert va ser interpretada d’una manera magistral.
Aquesta orquestra podem dir que és una de les poques que es poden cualificar “millors del mon” i amb diferencia amb les altres, tant pel seu nivell musical com pel seu nivell organitzatiu.
Per començar tots els seus músics son de un alt nivell com instrumentistes individualment, segona, que la manera que tenen de tocar i interpretar la música com a conjunt instrumental es del tot unificada, ja que cap músic toca a la seva manera individual sinó amb una total unió entre uns i altres.
Quan el públic varem començar a entrar a la sala de concert mitja hora abans de que comences el concert l’orquestra ja estava colocada amb cada músic a la seva cadira corresponent escalfant els seus instruments i familiarizant-se amb la sala del Palau, i això ho vull destacar ja que les nostres orquestres com l’OBC i altres de tota Espanya i també algunes de l’estranger han perdut aquest costum tant saludable.
Només començar la simfonia de Mahler varem poder notar tots l’electricitat sonora que ens envaia els nostres cosos degut al increïble so que produeix aquesta gran orquestra juntament amb els seu director titular Michael Tilson Thomas.
La simfonia va ser interpretada a la perfecció amb un treball previ perfecte, tot el que sonava i s’interpretava estaba treballat fins l’últim detall; totes les dinàmiques, totes les articulacions, tots els frasejos, tots els volums, totes les intensitats musicals i sonores estaven controlades al minim detall i això va fer que fos un concert irrepetible, amés quan tocaven els fortes l’orquestra vivraba amb tot el seu esplendor amb un so gran i sonor i amb un equilibri absolut de tota l’orquestra on podies distingir el que tocava cada instrument…i això es una cosa bastant difícil de sentir, ja que només ho treballen bé els directors realment que son bons i que saben realment com es treballa realment una partitura i com s’ha de transmetre als músics que tenen davant, i de aquest tipus de directors puc dir que hi han molt pocs en tot el món actual.
També s’ha de destacar l’estudi profund de la partitura que Tilson Thomas va dur a terme en la seva interpretació, ja que sempre que s’ha d’interpretar una simfonia com la sisena de Mahler s’han de tenir les idees molt clares i per on vols conduir el discurs musical, i això es una cosa que no tots els directors musicals estan capacitats per portar-ho a terme al igual que les orquestres ja que la música de Mahler es complecxa i molt extensa de durada.
El treball musical va ser minucios, profund, ple de colors sonors i volums diferents per cada moviment i llenguatge expressiu, ja que la música de Mahler esta ple de tot això envoltada d’alegria frescor enfosquiment i dramatisme units alhora i que es bastant difícil saber unir totes aquestes evocacions expressives juntament amb unes orquestracions grandioses on Mahler treu tot el suc tant orquestral com musical. El director i els seus musics pasaven d’unes intensitats sonores i dramatiques molt contundents i brillants al primer moviment i segon i quart moviment, a passar a interpretar el tercer moviment Andante d’una manera totalment recollida i intima amb un so calid i sensible. En definitiva varem poder presenciar un gran concert i que es difícil poder superar.