Quartet Casals II a l’Auditori

Temporada de Cambra a l’Auditori 2012-2013

Dijous, 7 de febrer de 2013

 

Johann Sebastian Bach

– L’art de la fuga, BWV 1080 (1749): Contrapuntus I, IV, VI i IX

Dmitri Xostakóvitx

– Quartet núm. 8, op. 110 (1960)

Franz Schubert

– Quartet núm. 13 en La menor, op. 29 D 804 “Rosamunda” (1824)

 

QUARTET CASALS

 

Johann Sebastian Bach va treballar fins poc abans de la seva mort en el cicle L’Art de la Fuga, un dels cicles més enigmàtics del seu immens catàleg. Una música pura, nua d’artificis, que exigeix una actitud lliure capaç d’esborrar de la ment dos segles dincomprensió. Considerada massa moderna en temps de Bach, va ser incompresa pels romàntics i absurdament etiquetada com a purament teòrica durant bona part del segle XX. Avui, finalment gaudeix del reconeixement que mereix com a obra fonamental del pensament musical de tots els temps. La seva interpretació obliga a prendre moltes decisions en qüestions d’articulació, tempo, dinàmiques i ornamentacions, però, per sobre de qualsevol aspecte estilístic i tècnic, és un fascinant exercici de transparència, equilibri i puresa sonora. Així ho entén el Quartet Casals, una formació que fuig de l’efectisme i recrea el caràcter de cadascuna de les quatre fugues seleccionades amb subtil varietat interpretativa en els canvis de color i d’intensitat dinàmica.

El Quartet Casals ens va oferir un Bach amb coherència musical i bon gust estilístic, i varen conseguir que a moments el quartet de cordes es convertis en una sonoritat semblant a la d’un orgue de tubs, la qual cosa és molt adient en la música de J.S.Bach.

 

Devot admirador de Bach, el compositor Dmitri Xostakóvitx va escriure el Quartet núm. 8 en Do menor, op. 110 entre el 12 i 14 de juliol de 1960, molt impressionat després de visitar Desdren. Dedicat “a la memòria de les víctimes del feixisme i de la guerra”, posseeix un marcat caràcter autobiogràfic. El Largo inicial comença amb la signatura personal de les inicials, DSCH (que corresponen a les notes RE – Mi bemoll – Do – Si), a càrrec del violoncel, un moviment de delicada expressivitat que dóna pas al desenfrenat Allegro, espècie de moviment perpetuo, de feréstecs accents. Hi ha diverses cites d’obres anteriors, des de la melodia jueva del Trio núm. 2 al tema que obre el Concert per a Violoncel núm. 1, op. 107 i una intensa ària de l’òpera Lady Macbeth del districte de Mensk. L’obra va ser estrenada a Sant Petersburg el 2 d’octubre de 1960 pel Quartet Beethoven.

La música de Xostakóvitx va ser interpretada amb tota la força i la expressivitat necesaria per la complexa partitura del compositor rus. El Quartet Casals sempre que ens deleita amb les seves interpretacions de la música de Xostakóvitx fa que el deixin tocat per la seva profunditat interpretativa i entrega absoluta a la seva música. Ells entenen a la perfecció les seves partitures i li saben donar tot el sentit i la musicalitat necesaries per expressar els sentiments angoixants que vol transmetre Xostakóvitx a través de la seva música.

 

L’última peça del programa, el Quartet núm. 13, en La menor “Rosamunda”, és un bon exemple del impuls creador de Franz Schubert en un moment de la seva carrera en el qual desitjava obrir-se camí com a compositor simfònic i dedicar menys temps a la música de cambra. En la seva elaboració, no dubta a emprar a l’Andante con moto un tema propi, procedent de la música incidental que va escriure pel drama “Rosamunda”, princesa de Xipre, D 797, i que també va utilitzar més endavant en el Impromtu, op. post. 142, núm. 3, D 905. No és l’única autocita, ja que el tema de l’Allegretto procedeix del Lied sobre el poema de Schiller “Die Götter Griechenlands (Els deus de grècia), D 677. Musicalment, el resultat és esplèndid, per l’extraordinària fluïdesa, i per tensió dramàtica que alterna la inicial atmosfera nostàlgica amb angoixants i inquietants accents dramàtics, fins i tot en el marc de l’aparent optimisme de l’Allegro moderato final, reflex, sens dubte, dels esforços del compositor per superar l’estat depressiu dels anys anteriors. L’obra es va estrenar, amb gran èxit, el 14 de març de 1824 en el Musikverein de Viena, i va ser l’ùnic que va ser publicat en vida de Schubert.

Schubert va ser interpretat amb molt bon gust musical i instrumental. Varen conduir la música amb molta elegància i tot el seu discurs musical tenia un sentit de per on ho volien portar el fraseig musical amb molta coherència. La seva interpretació en tot moment va ser expressiva, comunicativa i molt musical, encara que en algun moment els seus fortes en els moments més dramàtics de la partitura varen ser una mica massa excessius.