Münchner Philharmoniker i Lorin Maazel a Palau 100

Temporada de Palau 100   2013-2014

Dimecres, 19 de febrer de 2014

 

Jean Sibelius

– Valse triste

Robert Schumann

– Simfonia núm. 4, en Re menor, op. 120

Jean Sibelius

– Simfonia núm. 2, en Re major, op. 43

 

Valse triste de Jean Sibelius forma part d’una sèrie de números per a l’obra de teatre Kuolema (La mort), es tracta d’un drama simbolista escrit pel cunyat de Sibelius, Arrid Järnefelt. Té un programa tant curt i delicat, com alhora oníric i desesperat: una vídua trista i sola queda adormida i, en somnis, se li apareix el marit difunt, que la convida a ballar un vals. L’alegria del retrobament es transforma en tristesa quan el girar dolç del vals s’accelera perillosament i descobreix que amb qui està ballant no és el seu marit, sinó la Mort.

El concert va començar amb el Valse triste amb una gran sensibilitat i musicalitat exquisida. La direcció de Lorin Maazel va ser enriquidora per la musica i els músics de l’orquestra creant un ambient de calma i puresa.

“Fantasia Simfònica”, aquest és el títol original amb que es va presentar inicialment la Quarta Simfonia de Robert Scchumann (en la seva primera versió).

Els diversos passatges i canvis de to i ritme es produeixen sense que l’oient percebi cap tall ni pausa en el desenvolupament musical, i el fet de no interrompre la música en tota l’obra atribueix un interès especial entre els enllaços dels diferents moviments.

La Simfonia de Robert Schumann va ser interpretada amb rigor i gran musicalitat.

La versió de Maazel al costat de la Münchner Philharmoniker va estar plena de frasejos, de expressivitat, de contrastos sonors. L’orquestra va sonar fantàsticament, ja que tenen una manera de tocar totalment entregada a la música i al director, amb una actitud per parts dels músics completament desperta, concreta, unitaria i forta, i que aquesta es l’actitud que desprenen aquestes orquestres d’alt nivell, i que és l’única manera en realitat per que la música realment es transmeti amb tot el seu esplendor, i son uns músics que realment s’entreguen al seu director amb respecte i honestitat.

Durant la simfonia es van aconseguir moments sonors d’una grandíssima bellesa amb profunditat musical-expressiva.

La Segona Simfonia de Jean Sibelius es va estrenar amb èxit a Hèlsinki el 8 de març de 1902 dirigida pel mateix compositor.

Dos comentaris de compositors ens aporten dues visions complementàries del caràcter i la transcendència d’aquesta simfonia: Rimski-Kórsakov, esmentat per Stravinsky, va dir just després d’escoltar l’obra: “Bé, suposo que això tambés és possible”, que es pot interpretar com una referència al caràcter diferent i innivador de la peça. I Sulho Rauta, compositor finlandès, va afirmar: “Hi ha alguna cosa en aquesta música, almenys per a nosaltres, que ens porta a l’èxtasi, com si un xaman toqués el seu tambor màgic”. Aquí la referència és a l’impacte que l’obra pot provocar en els oients.

En la Segona Simfonia de Sibelius es on es va poder escoltar l’orquestra formada per uns excel·lents músics amb tot el seu esplendor amb una direcció fantàstica. La interpretació va estar plena d’intensitat sonora i musical, “intensitat”, es la paraula que defineix la versió que es va fer de la Simfonia de Sibelius.

Lorin Maazeel va aportar a la partitura expressivitat, profunditat, bellesa, lirísme, màgia musical, comunicació, força i qualitat. L’orquestra va ser el vehicle perfecte per transmetre totes les indicacions del mestre amb rotunditat i perfecció, on va sonar maravellosament amb un metall impecable i brillant, i una corda ardent, compacte i fantàstica.

Va ser un gran concert dirigit per un dels gran directors de l’història de la música.

Fotos: Antoni Bofill