1 diciembre, 2020

L’OBC i l’Escocesa de Mendelssohn

Temporada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 15 de febrer de 2014

Joaquim Homs

– Biofonia per a orquestra (19829

Maurice Ravel

– Concert per a piano i orquestra per a la mà esquerra en Re major (1929-1930)

Felix Mendelssohn

– Simfonia núm. 3 en La menor, op. 65, “Escocesa” (1842)

 

Josep Colom – piano

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Antoni Ros Marbà – director

 

El 1982, Homs va compondre Biofonia per a orquestra per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu del 70è aniversari del compositor. Escrita en un únic moviment, constitueix, amb Memoràlia i Derivacions, un tríptic d’obres orquestrals que, dedicades a la memòria i al record, són les seves darreres composicions per a gran orquestra. En paraules del mateix Homs, l’ús de material procedent d’obres anteriors suggeria: “Una impressió semblant a la que provoquen en la nostra consciència els records de temps i éssres emmudits per sempre”.

 

El pianista austríac Paul Wittgenstein va perdre el braç dret a la I Guerra Mundial, però això no li va impedir continuar la seva activitat i que diversos compositors, com ara Hindemith, Prokófiev, Britten, Strauss, Schmidt i Ravel, escrvissin obres destinades a ell. La més cèlebre d’aquestes peces és la de Ravel, el seu magnífic i molt personal Concert per a piano i orquestra per a la mà esquerra, un veritable concert en el sentit romàntic del terme, molt exigent tècnicament i formalment inclassificable atesa la seva originalitat.

Tot i dividir-se en diferents parts, la interpretació es fa sense pausa, i en referència a això Ravel va dir: “En una obra d’aquest gènere, és essencial no fer la impressió d’un teixit sonor lleuger, sinó el que pugui tenir una partitura escrita per a les dues mans. Per això he reconegut aquí a un estil molt més proper al del concert tradicional. Després d’una primera part amarada d’aquest esperit, apareix un episodi amb el caràcter d’una improvisació que dóna lloc a una música de jazz. Només a continuació ens adonem que l’episodi en estil de jazz es construeix en realitat sobre els temes de la primera part”. Compost entre 1829 i 1931 per encàrrec de Wittgenstein, es va estrenar al Musikverein de Viena el 5 de gener de 1932 amb Wittgenstein com a solista i amb Robert Heger al capdavant de l’orquestra. Els retocs que va fer el pianista a l’original es van incorporar a la versió definitiva de la composició, que es va estrenar a la Sala Pleyel de Paris cinc anys després.

L’interpretació del concert per a piano per la mà esquerra va ser interpretat per un Josep Colom amb seguretat, musicalitat, experiència i foça interpretiva amb una orquestra brillant amb la rigorosa batuta d’Antoni Ros Marbà.

 

La Simfonia núm. 3, “Escocesa” de Mendelssohn és una obra de gran poder evocador. Scumann, amic del compositor i, la va escoltar i va dir que la seva bellesa era “tanta com per compensar un oient que mai no hagrgués estat a Italia”. Efectivament, Schumann pensava que havia escoltat la “Italiana” i no pas l'”Escocesa”. Això diu molt pel que fa a les suposades referències musicals escoceses d’aquesta obra,de fet, a Mendelssohn no li agradava gens la música amb referències extramusicals.

Arram d’un dels seus sojorns britànics, va escriure sobre aquesta qüestió: “Res de música nacional. Per a mi, que tots els dimonis s’enduguin tota la nacionalitat. Ara sóc Gal·les i, valgui’m Déu, al saló de qualsevol posada de certa anomenada hi ha un arpista que toca sense parar les anomenades melodies nacionals; és a dir, l’escombraria més infame, vulgar i desentonada”. Certament, l’estada de 1829 a Ecòcia va deixar empremta en el compositor, que va quedar fascinat pel país fins al punt de moure’l a escriure una simfonia. Una altra cosa ben diferent, però, és que, com s’ha pretès, l’obra sigui plena de referències als paisatges, als ambients, als ritmes i, fins i tot, a les llegendes pròpies d’aquell indret. Precisament del 1829 daten els primers esbossos de la composici´, que no va acabar fins al 1842, i sabem que Mendelssohn, deixant de banda les pretencions evocadores que vogués abocar en aquest simfonia, es veia, com ell mateix va dir, “incapaç de reflectir l’ambient de les bromes escoceses”.

Va ser tot un plaer poder sentir la fantàstica Simfonia nú. 3 de Felix Mendelssohn; l’interpretció a càrrec de Ros Marbà i l’OBC va ser molt correcta en tots els seus sentits, amb bona musicalitat, amb un bon so orquestral, amb contarstos sonors i dinàmics, i amb algun desajustament orquestral tant als començaments com en algun final.