L’OBC i L’enfance du Christ de Berlioz

Temporada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 21 de desembre de 2013

Hector Berlioz: L’enfance du Christ Trilogia sagrada, op. 25 (1850-1854)

 

Maria Ricarda Wesswling – mezzosoprano

Agustín Prunell-Friend – tenor

Alexandre Duhamel – baríton

Marc Pujol – baix

Cor Lieder Càmera (Elisenda Carrasco-directora)

Cor Madrigal (Mireia Barrera-directora)

 

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Pablo González

L’any 1850, durant un moment d’avorriment en una celebració -segons explica el mateix compositor a les seves memòries- , Héctor Berlioz va escriure, a petició d’un amic, una petita peça a quatre veus i la va atribuir a un autor fictici, un tal Pierre Ducré, suposat director de música de la Sainte-Chapelle al segle XVII. Paradoxalment, tots els presents s’ho van creure, potser perquè, després de la Revolució, els francesos havien perdut consciència de la seva pròpia tradició musical. Berlioz, un home irònic que feia sovint aquest tipus de bromes, no es va molestar per aquesta circumstància i, pocs mesos més tard, va programar aquell mateix cor en un dels seus concerts, sense admetre’n encara l’autoria. Novament, l’obra va ser un èxit, i només alguns crítics van sospitar que la modulació que inclou, entre altres característiques, no podia ser pròpia del segle XVII.

La partitura va adquirir la forma definitiva el 28 de juliol de 1854 i es va estrenar el 10 de desembre d’aquell mateix any -el dia abans que l’autor fes 51 anys- a Sant Eustaqui de Paris. Berlioz estava segur que seria un èxit, perquè l’obra era més simple i accessible que altres. Efectivament, va aconseguir emocionar l’audiència, entre ña qual hi havia grans noms de la música del moment, com ara Giuseppe Verdi, Charles Gounod i l’esposa de Franz Liszt amb les seves filles Blandine i Còsima -que més tard va ser Còsima Wagner. De seguida es van fer moltes representacions de l’obra tant a França com a l’estranger. A Alemanya, el compositor Peter Cornelius va traduir l’obra a l’alemany, també amb un gra èxit.

Aquesta bona acollida per part del públic i la crítica va retornar la confiança a l’autor. La seva música mai no havia generat tant d’entusiasme ni unanimitat, però, al mateix temps, Berlioz no va estar d’acord amb el fet que la gent veiés en aquesta obra un canvi estilístic: ell hauria escrit la mateixa música sobre aquesta història vint anys abans, ja que l’arcaisme de L’enfance du Christ prové del tema que tracta. I, sobre tot, el compositor veia l’èxit del seu oratori -tot i que ell mai no el va anomenar així, sinó trilogia sacar- com un insult a les seves altres obres.

Fantàstica partitura es la que es va poder sentir a l’Auditori com és L’enface du Christ d’Hector Berlioz.

Per aquesta ocasió es van triar uns molt bons solistes vocals amb un cor impecable amb les formacions Lieder Camera i Cor Madrigal.

Les parts vicals solistes d’aquesta partitura no es simplement cantar correctaments, sinó, que requereix una sensibilitat especial tant pel text com per la música.

La mezzosoprano Maria Riccarda Wesseling va fer una interpretació de Maria amb una veu de preciòs timbre amb molt bon gust musical envoltat d’una gran entrega cap a la música i el personatge.

El tenor Agustín Prunell va cantar un narrador amb una gran sensibilitat durant tota la partitura i ha destacar l’epíleg final amb el cor que va ser d’una gran emoció, tot envoltat d’una veu de color especial amb gran bellesa tímbrica.

El baríton Alexandre Duhamel va cantar un Joseph amb expressivitat, amb seguretat vocal i gran musicalitat.

El baix Paul Gay va ser un Herodes poderos tant vocalment com expressiu, amb un veu de qualitat sonora amb molt bon gust musical.

El baix Marc Pujol va cantar amb correcció.

Les formacions corals Lieder Camera i Cor Madrigal van fer una gran feina tant vocal com musical: les seves intervencions van ser d’una gran qualitat tant vocal com musical amb un molt bon treball en la preparació de l’obra per els seus directors repectius amb un so dels dos cors molt unificada i professional.

Pablo González va dirigir amb seguretat amb una bona lectura de la partitura, on els músics de l’OBC van tocar amb perfecció. S’ha de destacar cap al final de la partitura un “Trio per a dues flautes i i arpa (tocat per joves ismaïlites” que va ser interpretat per un esplendid Christian Farroni amb la flautista Bea Cambrils que es va conjuntar a la perfecció, i amb l’arpista Magdalena Barrera que van protagonitzar un moment màgic del concert.