L’OBC i la Fantàstica de Berlioz

Temorada de l0OBC 2013-2014

Dissabte, 8 de març de 2014

Wolfgang Amadeus Mozart

– Concert per a piano i orquestra núm. 25 en Do major, KV 503 (1786)

Hector Berlioz

– Simfonia fantàstica, op 14 (18309

 

Robert Levin – piano

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Emmanuel Krivine – director

 

Wolfgang Amadeus Mozart va compondre 27 concerts per a piano i orquestra entre els anys 1767 i 1793. El Concert per a piano i orquestra núm. 25 en Do Major KV. 503 data del 1786 i pertany al període més feliç de la vida del compositor des de la seva arribada a Viena. És l’últim dels dotze concerts per a piano que va escriure durant dos anys a la capital austríaca i, segons sembla, un dels primers concerts per a piano i orquestra que Beethoven va interpretar en una de les seves primeres actuacions com a pianista solista.

Compost en un to notòriament triomfant i amb una clara voluntat d’opulència simfònica, aquest concert és, sens dubte, una de les peces més serenes del compositor, amb moments d’una gran bellesa, sense renunciar a la grandiositat d’una obra àmplia i ben estructurada. Els seus tres moviments clàssics estan enfoctas a assolir un fi comú: la cohesió de la bellesa, l’equilibri i la serenitat per tal de donar als oients la sensació anímica comparable a la perfecció i l’eqilibri que promulga el classicisme.

Fantàstica interpretació que ens va oferir Robert Levin juntament amb Emmanuel Krivine del concert per a piano núm. 25 de Mozart.

Ja només la introducció orquestral del primer moviment i tot el concert va estar dirigit per Krivine amb elagancia i musicalitat delicada amb força i qualitat, i al entrar el pianista es va acabar d’arrodonir una musicalitat esquisda.

Robert Levin va fer una interpretació d’alt nivell, ja que és un gran intèrpret dels concerts de Mozart per a piano, on coneix a la perfecció l’articualció que es necesita per aquesta música. El seu discurs musical va ser fantàstic ple de contrastos i naturalitat fresca, amb una articulació perfecta on s’entenien absolutament totes les notes que tocava, amb expressivita i frasejos vius plens de musicalitat i sensibilitat amb molta personalitat, va ser una molt bona versió del preciòs concert de Wolfgang Amadeus Mozart.

Titulada originàriament “Épisode de la vie d’un artiste, symphonie fantastique en cinc partiers”, va ser el primer gran èxit del jove Hector Berlioz de 27 anys que es considerava ell mateix un incomprès i un fracassat.

El títol, una mica grandiloqüent per a un jove que no arribava a la trentena, delata un sentit autobiogràfic de la incomprensió de l’artista i del pas d’estats d’una alegria indescriptible a una melangia depressiva. I és que Berlioz va escriure aquesta obra el 1830 en un estat de semibogeria, acorralat per la indiferència amb què va rebre el públic les seves obres anteriors. A aquest esperit malenconiós i turmentat per una sensibilitat extrema, s’hi va afegir una apassionada història d’amor amb l’actriu irlandesa Harriet Smithson.

Musicalment, l’obra és una immensa composició instrumental estructurada en cinc moviments amb un rerefons literari creat pel mateix Berlioz que pren com a base una melodia composta deu anys abans, per a l’ària de Florian a la cantata Estelle et Némorin, composta en Honor d’Estelle Dubouf. L’estrena, el 5 de desembre de 1830, va significar que Berlioz fos considerat a partir d’aquell moment el pare de la música programàtica.

Emmanuel Krivine és un director que el seu treball aporta moltíssim a l’OBC, ja que aquest director sap treure el suc a l’orquestra aprofitant tots els recursos de l’orquestra per poder fer-la sonar amb el seu més alt rendiment.

La simfonia d’Hector Berlioz va sonar brillant, esplendida i molt musical, la corda va sonar amb unitat, amb un so potent i concret, i el metal va tocar amb conjunció i amb brillantor. El treball de Krivine va ser d’unitat sonora amb l’orquestra amb uns contrastos sonor molt rics aprofitant tota la riquesa que posseeix la partitura. L’OBC  va sonar com mai a mans d’Emmanuel Krivien on van aportar molta vida a la partitura amb molt moviment musical expressiu qu’el director controlava absolutament la música i als músics amb la seva batuta, amb el seu excel·lent treball i esplendida direcció, aconseguint que tots els seus músics estiguesin completament concentrats amb ell per ser el vehicle per crear una versió fantàstica.