L’OBC i Emmanuel Krivine

Temporada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 19 d’octubre de 2013

Ludwig van Beethoven

– Egmont, op. 84. Obertura (1809-1810)

Richard Strauss

– Burlesque en Re menor per a piano i orquestra (1885-1886)

Franz Schubert

– Simfonia en Do major, D 944, “La Gran” (1825-1828)

 

Bertrand Chamayou – piano

Emmanuel Krivine – director

 

Emmanuel Krivine s’estrena com a nou principal director convidat de l’OBC per a les properes 3 temporades:

El director de l’Orquestra Flharmònica de Luxemburg es va estrenar el cap de setmana del 18, 19 i 20 d’octubre com a nou principal director convidat de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Desenvoluparà aquesta tasca durant 3 temporades, fins a la 2015-2016, amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament artístic de l’orquestra al costat del director titular Pablo González.

Krivine, actual director de la Filharmònica de Luxemburg i del conjunt d’instruments d’època La Chambre Philharmonique, ha estat convidat al llarg de la seva extensa trajectòria per les millors orquestres internacionals. Col·laborador habitual de l’OBC (va dirigir-la per última vegada el maig de 2011), Krivine treballarà amb un repertori majoritàriament clàssic i romàntic en el qual està especialitzat i contribuirà a la projecció internacional de l’Orquestra.

Emmanuel Krivine tancarà el seu treball amb l’OBC per a aquesta temporada amb tres concerts més el proper març. El mestre francès d’origen rus i polonès tornarà a L’Auditori per dirigir la Simfonia fantàstica de Berlioz i el Concert per a piano i orquestra núm. 25 de Mozart amb el pianista Robert Levin.

Beethoven va compondre la música d’escena per al drama en cinc actes “Egmont” de Johann Wolfgang von Goethe entre octubre del 1809 i juny del 1810, amb destinació a una reposició de l’obra teatral al Burgtheater de Viena. La partitura està formada per una obertura, quatre entreactes, dos lieder, dos melodrames i una Simfonia de la victòria que il·lustren l’acció del drama, una apologia de l’heroisme en la lluita per les llibertats del comte d’Egmont, un dels líders de la independència d’Holanda. Inspirat pel missatge idealista de l’obra, Beethoven converteix el seu protagonista en referent del lluitador contra les tiranies, capaç de sacrificar-se fins a donar la seva vida per les llibertats col·lectives. Beethoven va escriure en últim lloc l’obertura, d’una enorme potència dramàtica, a manera de resum de l’essència del drama, i s’hi succeeixen el tema de la lluita contra la tirania i l’opressió espanyola, el de l’amor de Clara, que simbolitza l’aspiració a la llibertat, el de la revolta i els motius de la Simfonia de la victòria que tanca el drama.

El concert va començar amb la fantàstica obertura “Egmont” de Beethoven. La feina de Emmanuele Krivine es va notar des de la primera nota fins l’última del concert. L’obertura va estar tocada amb precisió i gran musiclitat, amb un gran sentit dramàtic i líric de la partitura. La feina orquestral fa ser fantàstica, on els músics de l’OBC varen respondre a la perfecció a les indicacions del seu director.

La seva manera de treballar l’orquestra es de l’escola alemnya dels grans directors del segle XX. Per ell la base de l’orquestra és la corda, despres el vent-fusta, i per donar el toc de color la secció del vent-metall i segons la partitura que inetrpretin modula el vent d’una manera o altre sempre amb la corda coma a base amb un equilibri de l’orquestra formidable. Fa que la corda soni potent, pastosa i poderosa, un vent amb pinzellades de colors i amb els moments que la vol fer resaltar quan es necesari amb coherència i que en cap moment sobrepasi el volum de la corda.

Aconsegeuix qu’els músics estiguin a les seves mans conduint-los amb unitat i transmetent-lis seguretat musical amb una batuta precisa amb molta força-expressiva, aconseguint que l’orquestra sigui el vehicle per poder transmetre les seves idees musicals d’acord amb els músics per que la música pugui arribar al públic amb puresa i expressivitat.

La Burlesque per a piano i orquestra en Re menor de Richard Strauss exigeix al solista perfecció tècnica i virtuosisme. Peça concertant que va ser acabada el 1885 i revisada el 1890 amb l’objectiu d’estrenar-se a Eisenach, amb el compositor Eugen d’Albert com a solista i direcció del mateix Strauss. Es una obra de juventut composta per un scherzo per a piano escrit en la forma d’un primer moviment de sonata que segueix el model rapsòdic de Liszt (exposició, desenvolupament i reexposició temàtica al final), amb tocs de fantasia barroca i tot això banyat amb trets d’humor de l’estil de Till Eulenspiegel.

En la “Burlesquede” Richard Strauss la part solista va anar a càrrec de pianista frances Bertrand Chamayou. Chamayou va tocar amb una tècnica impecable, amb força interptretativa, amb molt bona musicalitat amb un so ple i brillant del piano, amb total cohesió amb l’orquestra i el seu director. Varen interpretar la música d’Strauss amb brillantor sonora, amb un so ple i de qualitat, ple de colors i textures diferents que requereix la música straussiana.

Les simfonies de Franz Schubert van ser pràcticament desconegudes pels seus conteporanis -només la Cinquena i la Sisena es van interpretar en audicions privades-, i el seu corpus simfònic, que no es va arribar a publicar fins a mig segle després de la mort del compositor, que es culmina amb “La Gran”. Schubert va intentar estrenar-la sense èxit a la vienesa Societat d’Amics de la música, a la qual pertanyia, però únicament va aconseguir que li acceptessin la dedicatòria i els honoraris. Redescoberta per Robert Schumann, es va estrenar el 21 de març de 1839 a la Gewandhaus de Leipzig sota la direcció de Felix Mendelssohn.

Una rica orquestració, amb bellesa melòdica i el color típicament schubertià aconsegueixen la màxima plenitud en aquesta extensa simfonia, la més ambiciosa pel que fa a la forma, a la durada i el contingut. Schubert hi condensa el seu univers sonor particular, capaç de l’alè dramàtic més poderós, la dolçor més commovedora i el lirisme més intens. El primer moviment reprèn l’estructura lent-ràpid tan típica del classicisme, però amb una fisonomia sonora radicalment diferent. Un dels tresors de la simfonia és el segon moviment, un Andante con moto que exposa l’oboè; després segueix la seva ruta a ritme de marxa en un viatge il·luminat per l’esperit del caminant, tan valuós per a Schubert, des de la calma fins al més intens lirisme. L’Scherzo, ple de contrastos, té el caràcter de dansa i enllaça amb la tradició més popular, tan present al seu llenguatge, mentre que el poderós Allegro vivace que tanca la simfonia és un moviment amb una vitalitat i força tremendes.

La simfonia de Franz Schubert va ser el plat fort del concert. Va ser interpretada amb una gran musicalitat, amb un so de l’orquestra impecable, amb uns frasejos molt interessants, amb rigor, amb expressivitat. La feina de Krivine amb l’OBC va ser fantàstica aconseguint moments culminants musicals amb intensitat i brillantor orquestral, amb un equilibri orquestral perfecte, amb una corda potent i precisa amb un so rodo i amb molta seguretat en els pasatges virtuosistics, i amb un vent donant la nota de color de la partitura amb precisió.

L’elecció d’Emmanuel Krivine a ser el principal director convidat de l’OBC a sigut un gran encert i que aportatra un gran treball orquestral i musical amb molta qualitat a l’orquestra.