25 octubre, 2020

La música de Robert Schumann a Palau 100

Temporada 2013-2014 de Palau 100

Dilluns, 28 d’abril de 2014

 

Johannes Brahms

– Zigeunerlieder, op. 103

Robert Schumann

– Nachtlied, op. 108

– Concert en La major per a piano i orquestra, op. 54

– Concert en Re menor per a violí i orquestra, WoOI

– Concert en La menor per a violoncel i orquestra, op. 129

Isabelle Faust – violí

Alexander Melnikov – piano

Jean-Guihen Queyras – violoncel

Orfeó Català (dir. Josep Vila i Casañas)

Freiburger Barockorchester

Pablo Heras-Casado – director

Clara & Robert Schumann

Les tres obres concertants del concert de Robert Schumann responen a moments i a intencions diferents. El Concert per a piano és, segons el mateix autor “una obra de concert, simfonia o sonata”. No representa els tres moviments canònics del concert, sinó dos, per bé que el segon podria ser com un gran moviment que inclou el típic moviment lent i l’esclat final. De tota manera, ni l’esclat és tant esclat, ni la part lenta és tant lenta, sinó més aviat amorosa amb un diàleg entre solista i orquestra. Va ser estrenat per la seva esposa Clara el 4 de desembre de 1845 sota la direcció de Ferdinand Hiller, a qui anava dedicada l’obra.

Després de viure a Leipzig i a Dresden, el setembre de l’any 1850 Schumann va traslladar-se a Düsseldorf, on va ser nomenat director musical de la ciutat. Poques setmanes després va compondre el Concert per a violoncel: és una obra difícil per als solistes, el fet d’eliminar les cadències i d’enllaçar els tres moviments sense interrupció va restar espectacularitat escènica a l’obra per al públic de l’època.

Schumann Palau Queyras

L’any 1853, també a Düsseldorf, va conèixer el virtuós del violí József Joachim. Immediatament va decidir compondre una obra per a ell i fruit d’això és el Concert per a violí en Re menor que sí que respon en aquest cas a l’interès de l’autor per explorar el virtuosisme i les possibilitats tècniques de l’instrument i perfectament també a l’ideal de concert romàntic, lluny del concepte que havien marcat els concerts per a piano i violoncel.

Va ser un concert curiòs per molts aspectes: tocar música del romanticisme amb una orquestra barroca, tocar el concert de piano amb un piano restaurat del 1837 d’un propietari particular holandes, i fer els tres concerts concertants de Robert Schumann al mateix concert.

Les intervencions de l’Orfeó Català en la primera i segona part van ser peculiars amb unes partitures bastant desconegudes de Johannes Brahms i Robert Schumann, la de Schumann al principi de la primera part acompanyades per orquestra, i la de Brahms al principi de la segona part acompanyades pel pianista Alexander Melnikov.

El concert de piano va estar interpretat amb seguretat tècnica, musicalitat i força per part del pianista Alexander Melnikov, amb una part orquestral dirigida amb rigor, però el piano del 1837 va fer que la part pianistica no fos tant lluida per l’antiguetat de l’instrument.

El concert per violí interpretat a la part solista per la violinista Isabelle Faust que va tocar amb totes les seves abilitats amb musicalitat i elegancia.

El concert per a violoncel va ser interpretata pel fantàstic violoncelista Jean-Ghihen Queyras amb passió, musicalitat, expressivitat i màgia.

La direcció de Pablo Heras-Casado va ser segura i tècnica amb un bon control de l’orquestra i de la musicalitat, però amb un discurs massa lineal i “alla barroca” totalment equivocat per la música del romanticisme. Utilitzar aquests recursos de notes inflades amb articulacions curtes i fredes no s’enten en l’obra de Schumann i Brahms, i menys interpretar la música amb una orquestra que es dedica majoritariament a la música antiga amb instruments barrocs, encara que la Freiburger Barockorchester és una formació excel·lent, però no adequada pel repertori romàntic. Va ser un concert una mica desconcertant amb una durarda massa llarga i que no va acabar de convencer aquestes interpretacions una mica desconcertants amb un discurs musical totalment allunyat de la música romàntica.

Schumann Palau Faust

Fotos: Antoni Bofill

Schumann Palau Melnikov