El Pessebre de Pau Casals

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte 15 de desembre de 2012

 

Pau Casals

– El Pessebre,  orquestració d’Enric Casals, poema de Joan Alavedra

 

Elena Copons – Soprano

Gemma Coma-Alabert – Mezzosoprano

David Hernández – Tenor

Joan Martín-Royo – Baríton

Marc Pujol – Baix

 

Cor Jove de l’Orfeó Català (Esteve Nabona-director)

Orfeó Català (Josep Vila-director)

Coral Canigó (Xavier Solà-director)

 

Arthur J.Post – Director

 

 

1939. Pau Casals i Defilló viu exiliat a Prada de Conflent amb el ferm propòsit de no tornar a Espanya fins que s’hagi restablert la democràcia. No hi voldria tornar mai més. Durant els primers anys d’exili, mentre a Europa retruny l’esclat de les bombes, Casals compagina l’ajut actiu als refugiats amb la composició, al mateix temps que ofereix nombrosos concerts benèfics armat amb el seu Bergonzi, fins que el 1945, després d’un concert al Royal Albert House de Londres amb l’Orquestra Simfònica de la BBC, anuncia públicament que no tornarà a tocar en aquest país com a protesta per la immobilitat dels països aliats davant el règim de Franco. L’any següent amplia la seva acció reivindicativa a tots els països que no rebutgin la dictadura. El violoncel emmudeix.

Enmig d’aquest panorama desolador, Casals es proposa musicar el poema El Pessebre de l’amic Joan Alavedra, escriptor, periodista i secretari personal dels presidents Macià i Companys, a més de primer biògraf de Casals, amb qui comparteix Vil·la Colette. Ja l’any 1943, el músic n’havia regalat al poeta un primer fragment a partir del poema Flor natural, guanyador dels jocs Florals a Perpinyà. També hi incorpora el Cor de pastors (del 1942), i any rere any, fins al 1960, Casals va component el que per a ell ha de ser un gran oratori sobre la pau, un cant que transmeti la puresa de sentiments com la fe i l’esperança que han de salvar el gènere humà dels seus infinits errors.

El 1956, amb 79 anys i conscient que ja no podrà tornar a Catalunya i que el règim de Franco viu consolidat amb el beneplàcit dels països democràtics, Pau Casals marxa a viure a Puerto Rico, la terra natal de la seva mare i de la seva alumna Marta Montáñez, amb qui es casa el 1957. El 1958 és convidat a la seu de les Nacions Unides de Nova York. El concert es retransmet a més de 60 països del món amb un missatge de Casals: “Les nacions més poderoses tenen el deure i la responsabilitat de mantenir la pau”. Conscient de la seva popularitat, Casals s’imposa en aquesta darrera etapa de la seva vida iniciar una nova croada a favor de la dignitat humana, la fraternitat i la pau amb una única arma, El Pessebre.

Orquestrat pel seu germà Enric, Pau Casals estrena el Pessebre a Acapulco (Mèxic), el 17 de setembre de 1960. Durant deu anys, Casals dirigeix aquesta obra arreu del món: a Ciutat de Mèxic (1962), al Memorial Opera House de San Francisco i al Carnegie Hall de Nova York (1962), a San Juan de Puerto Rico i davant l’Assemblea General de les Nacions Unides (1963), a Pittsburgh (1965), Berlín, Londres, Buenos Aires, Atenes i Sant Miquel de Cuixà (Catalunya Nord) l’11 de setembre de 1966, a Ginebra (1967), a Washington DC (1967), a Sud-amèrica… El Pessebre esdevé una obra universal.

El Pessebre, que ha estat interpretat nombroses vegades per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i del qual destaca l’enregistrament que l’OBC va fer el 1997 dirigida per Lawrence Foster (Auvidis Ibérica), s’inspira en el pla musical en les cançons populars catalanes, amb una escriptura clara i neta que fuig de qualsevol efectisme, i recull l’herència simfònica del final del segle XIX, un fet que a Casals li va valdre alguna crítica en ple desenvolupament de la música contemporànea. Amb el seu sentit de l’humor característic, Casals hi va respondre així: “Les figures dels pessebres tenen un caràcter popular; no poden cantar amb una tècnica dodecafònica!”.

Estructurada en un pròleg i quatre parts que descriuen des de l’Anunciació als pastors fins a l’arribada dels tres Reis d’Orient, i amb un final de cant de glòria a Déu, Pau Casals utilitza tots els elements que són propis de l’oratori clàssic: les veus de la soprano, cobtralt, tenor, baríton, baix i escenes corals, amb preferència per a les veus solistes i un únic trio per a les masculines (Els tres patges).

El pròleg, en forma de preludi-sardana, arrenca amb el tenor com a narrador per donar pas a l’àngel (soprano) i al cor d’homes que presenta la veu rústega del poble. A partir de la primera part, els pastors aniran trobant les diferents figures que integren un pessebre clàssic, des de l’home del pou, el pescador i el llaurador, representats a tres grans àries de baix, i la parella de la portadora i la vella que fila (contralt), fins a diferents pastors i pastores (tenor i soprano). La segona part introdueix la figura dels Reis d’Orient i els tres patges, així com un cor de camells, mentre que la tercera part ja se situa a l’establia, amb la Mare de Déu (soprano), Sant Josep (tenor), la mula (contralt) i el bou (baix). L’última part de l’obra, escrita força més tard que les anteriors, és on Casals fa una clara aposta per la necessitat d’una pau harmònica i duradora; ho combina musicalment la festiva sardana, seguida d’una escena apocalíptica, amb elements dodecafònics, per tornar a l’harmonia pura que establirà la germanor universal amb el cor Glòria a Déu!.

 

Varem poder sentir El Pessebre en directe amb l’OBC desprès d’uns anys d’absencia i que s’agraeix que de tant en tant la programin.

La versió que varem poder sentir en la batuta de Arthur J.Post va ser correcte en la seva direcció i en els seus tempos, però li va mancar una de les coses més importatnts d’aquesta partitura, emoció i comunicació. Va fer una lectura plana sense gaires frasejos i que es va limitar en que la música anes fent per si sola però sense ànima ni musicalitat que volguéssin dir alguna cosa. A més la música de Pau Casals esta plena de musicalitat, d’emoció, de colors diferents en l’orquestració, de generositat, en definitiva és una música molt expressiva i res de tot això va ser present.

El cor format per les tres formacions Orfeó Català, Cor Jove de l’Orfeó Català i la Coral Canigó varen formar un so omogeni, potent i afinat.

L’OBC va tocar molt correctament però sense cap relleu musical degut a la direcció d’Arthur J.Post.

En la part solista el quintet vocal va ser correcte per la mala elecció dels cantants, ja que aquesta es una partitura amb una orquestració romàntica i densa, i varen elegir uns cantants amb poca veu per la magnitud orquestral i sonora. Haurien d’haver elegit uns cantans amb unes veus mes robustes per l’ocasió i això no hauria provocat que els cinc cantants quedesin uns més que altres en unes veus una mica anònimes, una verdadera llàstima ja que això ni es bó pels cantants ni per la partitura, i a més aquesta obra s’ha interpretat altres vegades últimament amb altres formacions amb altres cantants més adients per aquesta música i algun en concret havia fet la gravació amb l’OBC. Si ens ficsem amb la gravació que es va fer amb Lawrence Foster varen elegir unes grans veus, potents i expressives, i això vol dir alguna cosa.

Podem dir que va ser un Pessebre descafeinat.