Concerts Simfònics al Palau

Concerts Simfònics al Palau 2012-2013

Dissabte 24 de novembre de 2012

 

Maurice Ravel

– Le tombeau de Couperin

Gabriel Fauré

– Pavane, op. 50

– Requiem en Re menor, op. 48

 

Maria Chapman – Veu blanca

Josep-Ramon Olivé – Baríton

Cor de Cambra del Palau de la Música (JosepVila i Casañas-director)

Orquestra Simfònica del Vallès

Rubén Gimeno – Director

 

Maurice Ravel, amb el seu Le tombeau de Couperin va voler fer un homenatge múltiple. Els compositors del Barroc anomenaven tombeau (tomba, en francès) aquella peça o conjunt de peces instrumentals que anaven dedicades a la mort d’alguna persona. Amb el seu Tombeau, Ravel recordava els grans compositors i intèrprets francesos de teclat del passat, com ara François Couperain. Però alhora també dedicà cadascuna de les sis peces de la siute (recull de danses) de piano a un amic seu mort durant la Primera Guerra Mundial, en la qual el mateix Ravel va prendre part. Temps després, orquestrà les quatre primeres.

Le tombeau de Couperin va servir per escalfar els motors del concert amb correcció i poc fraseig musical.

 

La Pavana és una dansa antiga provinent d’Itàlia. L’origen de la paraula prové de pava, una forma dialectal de Pàdua. “Alla pavana” era la denominació que rebien les músiques, la literatura o les denses d’aquella regió. Era una dansa lenta, molt habitual durant el Renaixament, que normalment anava associada a altres danses de caràcter més animat, com la gallarda o el saltarello.

Gabriel Fauré va orquestrar la seva Pavana en la mateixa època en qué escrivia el seu Requiem. El compositor francès havia compost la peça per a piano. A l’orquestració, feta l’any 1887, hi va afegir la possibilitat d’incorporar un cor amb un text basat en uns versos de Robert de Montesquiou, cosí de la contessa Greffulhe, a qui va dedicar l’obra. Aquesta pavana inspirà anys més tard Ravel a l’hora de compondre la seva famosa Pavana per a una infanta difunta.

En la Pavana de Fauré va ser on el cor de Cambra del Palau va fer la seva primera interveció del concert amb rigor sonor i així poder conjuntar-se amb l’OVC.

 

Fauré va tenir com a mestre Camille Saint-Saëns a l’Escola Niedermeyer de París. Posteriorment, el mateix Fauré es va dedicar també a l’ensenyament , i arribà a ser director del Conservatori de París, on va tenir alumnes destacats, com ara Ravel, Enescu, o Nadia Boulanger. Una vegada Sant-Saëns va dir del Pie Jesu de Fauré: “Igual que l’Ave Verum de Mozart és l’únic Ave Verum, el de Fauré és l’únic Pie Jesu”.

Fauré, tot i ser agnòstic, va compondre un dels rèquiems més emocionants i espirituals que s’han escrit mai. L’atmosfera serena que respira l’obra l’aparta d’altres rèquiems més dramàtics escrits també durant el segle XIX, com els de Verdi o Berlioz. El “Dies Irae”, peça fonamental en la Missa de Requiem catòlica, només és invocat al “Liberame”. També introdueix  l'”IParadisum”,  un text poètic que no pertany a la missa de difunts, que Britten, alguns anys més tard, també va incloure en el seu War Requiem. El de Fauré va inspirar molts rèquiems del segle XX, especialment el de Maurice Duruflé.

El Requiem de Fauré va estar interpretat amb correcció musical per part de l’OVS i el Cor de Cambra amb unes intervencions dels solistes a destacar la veu blanca de Maria Chapman i un correcte Josep-Ramon Olivé.

La nota dominant del concert va ser la simple correcció, poca musicalitat i poca emoció per part del director Rubén Gimeno i que va encomanar a tots els intèrprets.