Royal Concertgebouw Orchestra a Palau 100

Temporada 2015-2016 de Palau 100

Diumenge, 31 de gener de 2016

12509279_1052209328162690_6235453313659827632_nLudwig van Beethoven

– Concert per a piano núm. 5, en Mi bemoll major op. 73 “Emperador”

Richard Strauss

– Ein Heldenleben op. 40 (Una vida d’heroi) Simfonische Dichtung (poema simfònic)

 

Jean-Yves Thibaudet – piano

Royal Concertgebouw Orchestra

Semyon Bychkov – director

 

El 9 d’abril de 1809 Austria va declarar la guerra de França. Pocs mesos més tard les tropes de Napoleó posaven setge a la ciutat de Viena, on vivia i treballava Beethoven. Va ser en aquestes circumstàncies, amb el so dels canons i les bombes de fons, que Beethoven va compondre el seu cinquè concert per a piano i orquestra. “Quina vida més turmentada i esgotadora que m’envolta; tot són tambors, canons i misèries humanes de tota mena”, va escriure el seu editor el 26 de juliol. Tanmateix, un caràcter solemne i triomfal, un alè èpic i grandiós embolcalla tota l’obra, i els recents avenços tècnics en la construcció de pianos van permetre a Beethoven explorar un nou llenguatge compositiu i assignar al solista un rol inusual: amb aquesta obra neix el concepte romàntic de concert del segle XIX, en què s’estableix una nova relació entre solista i orquestra. El Concert està dedicat a l’arxiduc Rodolf d’Àustria i es va estrenar el 28 de novembre de 1811 a la Gewandhaus de Leipzig amb Johann Schneider al piano, per primera vegada Beethoven va haver de renunciar a tocar la part de solista perquè la seva sordesa ja era absoluta i notòria.

Fantàstic concert es el que es va viure al Palau.

A la primera part es va interpretar el cinquè Concert per a piano i orquestra de Ludwig van Beethoven a la part solista Jean-Yves Thibaudet. El pianista li va aportar a la partitura expressivitat, sensibilitat, musicaliata, comunicació i molta energia interpretativa. Thibaudet posseeix un so poderos i brillant del piano amb unes intervencions originals i brillants musicalment amb una total cohesió amb l’orquestra i el seu director. La batuta de Semyon Bychkov va conjuntar l’orquestra amb molta abilitat destacant tots els detalls ritmics de la partitura amb força interpretativa amb una orquestra unificada.

160131_palau_100_c_L_Di_Nozzi_0109

Ein Heldenleben (Una vida d’heroi) és el punt culminant d’una dècada, l’última del segle XIX, en què Richard Strauss s’havia dedicat a fons al gènere del poema simfònic. En va compondre set en nou anys, i Una vida d’heroi és l’últim, el més extens i el més ambiciós de tots, amb uns efectius instrumentals descomunals, un desplegament formal i temàtic excepcional, passatges d’enorme intensitat i de gran potència, i un rerefons autobiogràfic inequívoc. Strauss tenia 34 anys però ja era el dominador absolut del panorama musical europeu de l’època: les seves obres orquetrals sonaven arreu i eren un símbol musical del poder, l’orgull i la força expansionista de l’Alemanya d’aquells anys. Aquets ideals troben la màxima expressió en el poema simfònic Una vida d’heroi, compost a Munich durant els últims mesos de 1898 i dedicat al director Willem Mengelberg i a la seva orquestra, la del Concertgebouw d’Amsterdam. L’estrena, però, la va dirigir ell mateix a Frankfurt el 3 de març de 1899 i va generar reaccions dràsticament contraposades: bona part del públic abonat a aquells concerts va marxar de la sala, però la crónica de Romain Rolland, que ho va escoltar a Düsseldorf pocs dies després, ens parla d’entusisasme i eufòria: “Veig el públic estremir-se i gairebé aixecar-se del seient en algunss passatges. Al final ovacionen Strauss, li ofereixen corones, sonen trompetes i les dones fan voleiar mocadors…”. Dominique Jameaux, un crític que va assistir a l’estrena a París la va titllar de “música dolenta, sorollosa, vulgar i inacabable”, Claude Debussy també hi era, i tot i la seva enorme distància estètica amb Strauss va quedar admirat per aquell “catàleg d’imatges, gairebé cinematogràfiques”.

El complex poema simfònic “Una vida d’heroi” de Richard Strauss va ser interpretat d’una manera magistral en les mans del director Semyon Bychkov juntament amb la fabulosa Royal Concertgebouw Orchestra.

La interpretació va estar plena d’expressivitat, de musicalitat, de colors orquestrals, de contrastos sonors, de dinàmiques enriquidores, d’intensitat sonora i musical, de comunicació musical amb una gran cohesió entre els excel·lents músics i l’intel·ligent director. Va ser una interpretació amb força i coherència interpretativa amb una lectura profunda de la complexa escriptura de Strauss aportant a la música ànima i personalitat, on el director va destacar totes les culminacions de la partitura amb sonoritats riques i intenses.

La Royal Concertgebouw Orchestra es una de les millors orquestres que existeixen amb un gran nivell orquestral amb un so ple i homogeni on totes les seccions de la formació, que estan formades per excel·lents músics que aporten qualitat al conjunt orquestral.

160131_palau_100_c_L_Di_Nozzi_0033Fotos: Lorenzo di Nozzi