Estiu al Palau III

San Miguel Mas i Mas – Estiu al Palau 2014

Dilluns, 25 d’agost de 2014

palau_de_la_musica_de_barcelona_Franz Schubert

– Sonata en Si bemoll major, D.960

Sergei Rachmàninov

– En el silenci de la nit, op. 4 núm.3 (arranjat Vestard Shimkus)

– Preludi op. 32 núm.5

– Variacions sobre un tema de Chopin, op. 22

Vestard Shimkus – piano

 

Al costat de les peces líriques -Impromtus i Moments musicals-, les vint-i-tres sonates per a piano de Schubert ocupen un lloc central en la seva producció pianística, a diferència dels compositors romàntics posteriors que conrearen la sonata de manera més esporàdica. Si bé Schubert se serveix dels motlles formals tradicionals, el llenguatge harmònic i expressiu és d’una novetat excepcional pel caràcter fortament psicològic i contemplatiu del seu lirisme. La Sonata en Si bemoll major, D960, acabada el 26 de setembre de 1828, és la darrera composició de grans dimensions de Schubert, que va morir al cap de menys de dos mesos.

Rachmàninov, un dels últims representants de la figura romàntica del pianista compositor, fou creador d’extrema hipersensibilitat eslava, profundament rus, però np folklorista, que canalitzà la inspiració a través de motlles tardoromàntics. El seu darrer concert a Rússia, tingué lloc el 5 de desembre de 1917. Tres setmanes després de la revolució acceptà una invitació per tocar a l’estranger i el 22 de desembre abandonà el país. La seva tècnica pianística transcendent és, peró, completament moderna.

La interpretació durant tot el concert del pianista letó Vestard Shimkus va ser carregada de teatralitat i sensacionalisme musical i corporal.

Es un pianista que porta la música a els seus límits sense cap problema, amb canvis de pulsació durant un moviment del lent al ràpid segons si la música era més alegre o menys. Aquesta es una manera d’interpretar la música molt personal, però molt poc correcte, ja que es perd el fil musical i el fraseig que el compositor va crear per cada partitura, en definitiva poc respecte per la música fent coses que els compositors no van anotar a les partitures. Això provoca avorriment en els seus moments lents provocats pel pianista en els moviments Allegro sense sentit, al costat de atacs ràpids i bruscos en altres moments ràpids, uns Lentos sense sustància superficials. Un pianista que domina la tècnica, però que fa servir la música i el piano per alimentar el seu ego.

Vestard Shimkus