Barenboim-Staatskapelle Berlin a Palau 100

Temporada 2015-2016 de Palau 100

Dimarts, 7 de juliol de 2015

Verdi-viajo-a-Espana-en-1863-

Giuseppe Verdi

– I vespri siciliani-Obertura

– La Traviata-Preludi de l’acte I i III

– La forza del destino-Obertura

– Quatro pezzi sacri

 

Orfeó Català, Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Josep Vila i Casañas-director)

Staatskapelle Berlin

Daniel Barenboim – director

concert palau barenboim.jpg 6

Les Vêspres Siciliennes va néixer amb vocació de ser una grand opéra en la tradició de Meyerbeer; no és en va que la versió original estrenada a París el 13 de juny de 1855 sigui la francesa. Però en l’obertura, la més llarga de totes les que va escriure, Verdi s’hi mostra encara deutor del llegat rossinià, amb les duesseccions -lenta i ràpida-, la inclusió de diversos temes de l’òpera i una coda final contundent.

Els dos preludis de La Traviata apunten, tanmateix, cap a l’intimisme que caracteritzarà tota l’obra. El de l’acte I, de fet, arrenca amb dos grups de vuit violins primers i segons tocant divisi i en pianissimo, una imatge sonora de la fragilitat d’una dona malalta de tisi a la qual queda poc temps de vida, la qual cosa té un reflex simbòlic en les frases de la introducció. En l’inici de l’acte III retrobem els setze violins solistes, tocant “estremamente piano e assai legato”. Violeta ja no està només malalta, sinó moribunda i aquesta miniatura instrumental delicada ens situa a l’espona del seu llit.

L’obertura de La forza del destino (1869) neix d’un preludi precedent (1862) i l’inici se situa als antípodes de l’intimisme de La Traviata: tres acords rotunds, repetits dos cops per fagots, trompes, trompetes, trombons i cimbasso (un trombó baix habitual en les òperes de Verdi), que semblen martellades del destí demanant pas perquè arrenqui la desmesurada trama de l’òpera.El tema que escoltem tot seguit a violins i violoncels, agitat i nerviós, prové del finale de l’acte I i va guanyant importància a mesura que l’argument va avançant, en el qual sempre va associat al personatge de Leonora, la víctima d’un destí fatal.

Sempre es un honor poder tenir la oportunitat de tenir a Daniel Barenboim en un escenari tant per la seva carrera musical com per la seva tasca humanitària per la pau. De segur que tota aquesta humanitat, honestitat, personalitat, humilitat, sensibilitat i comunicació sempre es transmeten en les seves interpretacions úniques i personals. I així va ser; totes aquestes qualitats es van plasmar en la seva direcció juntament amb la seva formació orquestral i els cors del Palau.

Les Obertures i Preludis de Verdi de la primera part van ser expressius i molt comunicatius amb una gran força tant interpretativa com emocional. Les Obertures de I vespri siciliani i La forza del destino van estar interpretades amb profunditat musical on es van poder sentir tots els motius musicals que les nodreixen amb els seus moments lírics com amb tota la forzza dels moments més impactants, amb una Staatskapelle brillant i impactant i que està completament entregada al seu director on tota la formació i Daniel Barenboim formen un sola unitat per poder ser l’instrument perfecte d’unes interpretacions fantàstiques amb uns músics ductils que responen a la perfecció a els frasejos i indicacions del mestre amb una direcció precisa amb seguretat i contundencia. Els acords del principi de La forza del destino van ser molt expressius i contundents dramàticament, amb un contrast del destí del personatge de Leonora amb una sonoritat brillant i potent amb una qualitat excel·lent.

Els Preludis de La Traviata Barenboim els va conduir amb una tremenda sensibilitat on es van poder sentir l’angoixa i el dolor de Violeta amb intimisme i recolliment amb un so esplèndit i delicat de la secció dels violins.

concert palau barenboim.jpg 5

Només el geni d’Arrigo Boito va ser capaç de treure Verdi del silenci en què havia decidit recloure’s després d’Aida: Otello i Falstaff mai no haurien nascut sense ell. Paral·lelament, entre 1886 i 1896, i sense cap interveció aliena, gairebé com a “pecats religiosos de la vellesa”, Verdi va compondre quatre peces sacres, nascudes de manera independent. També va ser Boito i l’editor Giulio Ricordi qui van afavorir l’estrena de tres d’aquestes peces a París el 7 d’abril de 1898 com a Pezzi sacri. Malgrat l’oposició del compositor, va passar semblantment a Torino el 26 de maig, amb direcció d’Arturo Toscanini. I el mateix any, situant com a pòrtic l’Ave Maria, Ricordi les va publicar a la seva editorial com a Quattro pezzi sacri i es van estrenar així el 13 de novembre a Viena, en la forma quadripartita que des d’aleshores és l’habitual.

La segona part amb les Quattro pezzi sacri es van adherir l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau dirigits per Josep Vila i Casañas; en primer lloc s’ha de felicitar molt gratament a Josep Vila i als cantaires per la seva feina excel·lent prèvia de preparació de la partitura de Verdi, on estaven treballadisimes les parts vocals tècniques de gran dificultat i de sonoritat, la excel·lent afinació, dicció i musicalitat de la partitura amb un so dels cors compacte i unficat.

La interpretació en les mans de Daniel Barenboim davant el cor i l’orquestra van ser màgiques aportant a la partitura expressivitat, sentit del texte, una grandisima musicalitat, una gran profunditat interpretativa, humanitat, força sonora, comunicació amb una batuta clara i efectista. Es van aconseguir moments sublims amb el contrast d’altres moments altament brillants e impactants amb una potencia espectacular del cor. El cor va estar totalment receptiu i entregat al director juntament amb la fantàstica Staatskapelle Berlin que ens van oferir una versió de les Quattro pezzi sacri excel·lent i que va ser la primera vegada que Barenboim va dirigir els cors del Palau, que esperem que es torni a repetir pel gran aconteixement musical que es va viure.

concert palau barenboimFotos: Antoni Bofill